29 de novembre de 2007

De lectura (30): La dona silenciosa, de Monika Zgustova

«Mentre la resta d’éssers camina amb el cap cot mirant a terra,
l’home disposa del rostre per observar el cel.»
(Ovidi)


«No hi ha res tan terrible ni tan humiliant,
con la manca de llibertat»
(p. 237)

Un llibre trist.

Escrit amb un redactat lent, volgudament pensarós; a ritme de la seva protagonista, una dona de 70 anys que fa recompte del seu passat, esperançada per un retrobament llargament somiat. “Als setanta es pot començar una nova vida?”, es pregunta. L’acció comença en una estació de tren, a Praga (un escenari literari per excel·lència) on Sylva, la dona silenciosa, està esperant el retorn d’Andrei, l’amor de la seva vida, el pare del seu fill, a qui no veu —ho sabrem després—des de fa trenta anys. Està prenent una xocolata mentre li vénen els records. El símil amb la magdalena de Proust és massa evident.

Des de fa poc viu cada dia com un regal. Ha tingut una vida dura, molt dura. Comença un flash-back en primera persona. Es una dona enigmàtica i reservada. Un dona que ha viscut endins i no enfora. La seva vida és un cúmul de desgràcies. Prové d’una família aristòcrata. Estem el 1918. La seva mare la vol convertir en una flor admirable. El seu professor particular de francès, en Petr, se li declara. Ella té divuit anys. És ell qui li bateja amb el seu sobrenom. “Vostè és Venus, nascuda pel silenci”.

Els seus pares, però, la comprometen amb un noble; ja xacrós, que esdevé ambaixador del seu país a Paris. Amb ell tindrà posició i riquesa. Però una vida eixuta. Ella vol fugir dels pares, del marit,... però no ho fa mai. Moltes escenes de sexe són elidides, només incitades. El marit que sap de la devoció de Petr, no pot suportar els gelos, i acaba suicidant-se, incapaç de conquerir el cos i l’ànima de Sylva.

La història de Sylva es va encavalcant amb la del seu fill, ja gran, en Jan; un matemàtic prestigiós, exiliat de ben jove als EUA. Tenim doncs, dues veus que ens parlen alhora i a partir de les quals es va bastint la trama. I a mesura que ells dos s’identifiquen (sempre en primera persona), anem reconstruint la història del seu passat i del seu país. També el seu fill, té unes relacions especial amb les dones. En surten de tota mena. Curiosament, fatalitats del destí, acabarà liat amb Katia, filla d’un ex-dirigent de la KGB; un dels que acabaria “esporgant” el seu pare, l’Andrei, a un gulag. Un pare que ell mai coneixerà i de qui no en tindrà notícia, ja que era al ventre de sa mare quan ell retorna a la URSS, el 1945.

La narració transcorre lenta, mol lentament. I a voltes, l’acció fa gran salts en el temps en un sol punt i a part.

Les millors planes són les que expressen el sentiment de culpa de Sylva en una Praga ocupada pels nazis. “...la nit és grisa i no se n’adona. i jo, d’esma, tentinejo a través de la foscor buida La meva ànima em segueix, volant a distància...” Ha acceptat de col.laborar amb ells, per salvaguardar la seva posició, i aquest sentiment de culpa l’arrossegarà per sempre. És quan viu l’amor i el dolor amb més intensitat. Coneix Andrei, un pintor rus de renom, que ha lluitat a la Revolució russa en els dos bàndols. Desenganyat de tot, fuig en un món propi i interior, fet a la mida de Sylva. “Som dues solituds encadenades per la nostra feblesa”.

La historia de Sylva és una metàfora de la història d’una ciutat (Praga) i d’un país, Txèquia. Primer alegre, culta, cosmopolita; després sotmesa pels nazis, i després ofegada pels comunistes. Quaranta anys de silenci, que han marcat els somnis de tota una generació. Les relacions entre les persones són intenses, però sempre hi ha un fatu tràgic: el desconsol de Petr, el suicidi del primer marit, la deportació de la mare i el seu segon marit a un camp d’extermini nazi; la desaparició d’Andrei a un gulag, la vida solitària de Sylva que passa de viure en un palau a un míser habitatge públic; de rendista a bibliotecària, sempre vigilada i sotmesa al poder; el fill malaltís i exiliat; el retrobament de Petr (un home que “no sabia entendre que el no d’una dona, sovint significa sí”), el retorn d’Andrei, que creia mort... Sylva és una dona marcada pel seu destí. (“El qui consola, és el més fort”). El final és trist (com podia ser, si no); però hi ha una escletxa a l’esperança. Jan, que tampoc troba el seu lloc als EUA, («L’estranger busca refugi en el seu ressentiment») tornarà a Praga a recollir el dietari de la mare i retrobar un amor de joventut, l’Helena. Potser ell tindrà més sort...

M’ha semblat una novel·la simbolista, plena de pistes que els protagonistes van deixant caure perquè el lector basteixi el seu corpus literari; a l’estil de les que escrivia Mercè Rodoreda. Descobrirem el personatge pels seus estats d’ànim, no per la descripció dels fets. Són d’aquelles novel·les que “costa” entrar-hi i, un cop dins, no pots perdre el fil.

Però quan Sylva és a punt de retrobar-se amb el seu antic amor, sembla que, tot allò que ha suportat durant anys i panys, no té sentit. Finalment el record és més fort que l’amor. No es vol un amor evocat si la seva veritat actual fa mal. Una actitud covarda? Pot ser...Una actitud conseqüent, diríeu les dones. No és més dolç viure amb un record agradable que no amb una veritat que et dol i et colpeja tothora? “La felicitat és quan algú ens comprèn”. Si no acabeu d’entendre el que us vull dir, haureu de llegir-la. Amb ganes, eh?; si no, deixeu-ho estar.

28 de novembre de 2007

De cognoms i families: una curiositat estadística de l'INE (i de l'IDESCAT)


¿Sou de la colla dels Garcia, Hernández o Gutiérrez? ¿O de les antípodes com Puigdellivol, Bellcongost o Serratdesclous? Si voleu saber quanta penya comparteix el votre cognom en les àmplies Espanyes, podeu clicar aquí per escatir-ho. Els de l'INE (Instituto Nacional de Estadística) fan alguna cosa curiosa de tant en tant ( a banda de posar-nos de mala llet cada mes amb el fatídic increment de l'"ipecé" (IPC) . Els resultats són a a nivell provincial, però és curiós de veure. Jo he descobert -amb horror- que el meu primer cognom és majoritàriament present a Madriz amb un 17% i el meu segon, més nostrat, en un 29 % a Barcelona.

I vosaltres?

PS També he descobert, amb alegria, que alguns dels cognoms dels veïns més ínclits no esteu "fitxats" encara per la Interpol: Taramabanes, Takos, Arares, Alepsis, Marinetixs, Uribettys, Euries, Hypaties,.... Durarà poc.

PSS Ah! I per cert (i ho escric en vermell). Som ja 42 els veïns inscrits a la segona Història veïnal. No hem superat el llindar de la primera però són més dels 40 lladres de l'Ali Babà. Us recordo que teniu fins demà de temps per inscriure's i donar les quatre dades que demanava. Esteu avisats.

PSSS Acabo de rebre un comentari d'un nou visitant del replà que em fa saber que l'IDESCAT (sí, les sigles són fàcils: Institut d'Estadística de Catalunya), fa el mateix, i des de fa més temps, al nostre país. Gràcies, Xavier! (Qui havia dit que amb els blogs no s'aprén!).

27 de novembre de 2007

IV Trobada de Bitácoras i llibres

En Palimp, del Cuchitril Literario fa temps que promou trobades de bloggers tocats per la cosa de la lletra impresa; això, malalts de llibres, lectors compulsius, lletraferits de diversa condició i estirp, i tocats per les muses de la poesia i la prosa.

N'ha fet tres i ara, el divendres que ve, es fa la quarta. Què millor que transcriur directament la proposta extreta del seu blog i així sabeu de què va la cosa.
___________________________

¿Qué es esto?

Entre los bitacoreros existe una larga tradición de celebrar reuniones o quedadas para poder ver en persona a tus conocidos en la red. Aquí ya se han celebrado unas cuantas Beers & Blogs dónde bitacoreros de Barcelona han podido verse las caras y compartir experiencias.

La idea es que todos aquellos amantes de los libros, escritores o seguidores de bitácoras nos juntemos para compartir unas horas de conversación y buena compañía. ¿Requisitos para asistir? Que te apetezca venir. Ya se han celebrado tres ediciones: la primera , la segunda, y la tercera.

Programa

La reunión empezará el viernes 30 de noviembre a las 20:00 h. en el bar Lletraferit, situado en la calle Joaquín Costa número 43. Aquí podéis ver la situación del bar en el mapa; está muy cerca de la plaza Universidad y del MACBA. Nada más entrar hay una barra y unas pocas mesas; hay que entrar hasta al fondo y girar a la derecha. Ahí hay un espacio decorado como una librería dónde se puede estar a gusto. No es necesario llegar a las 20:00. Si alguien quiere venir más tarde, no hay problema, estaremos hasta las 22:00 h.

Para la cena, ya que el Centro Riojano de Barcelona está cerrado -sin fecha de apertura-, seguiremos en el restaurante Eucaliptus (ver mapa). Como tenemos que hacer reserva es importante que confirméis la asistencia a la cena lo más pronto posible.

Para tomar las últimas copas -si alguien se anima- podemos ir a las terrazas del CCCB si no está lleno, como las últimas veces. De todas maneras, no habrá ningún problema en encontrar un sitio.

Deberes

Esta vez nuestra musa Sfer no nos mandó ninguna, pero si alguien tiene alguna idea o se le ocurre algo, todas las propuestas serán bienvenidas.

Si sólo quieres pasarte a tomar una copa no hay problema, pero si quieres asistir a la cena hay que confirmar asistencia. Podéis hacerlo en los comentarios o enviando un correo a liblit@gmail.com.

¡Os esperamos!

24 de novembre de 2007

Transformacions: "La fugida"

De les diferents propostes de participació lletraferida que corren per la catosfera, m'he apuntat a la de Transformacions, d'en Saragatona (un d'aquest blogs de "pes literari" que cal mirar de tant en tant). A partir d'un text breu d'algun autor -en aquest cas, la Mercè Rodoreda- els participants podeu "transformar" al seu gust allò que el text els suggereix. Ja n'he vist més d'una vintena. Us en vaig partíceps.

El text base proposat:

"Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."

Mercè Rodoreda. "El mar", dins La meva Cristina i altres contes


_______________________________________

I aquí la meva "transformació":


La fugida


Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: "Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany."Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nsotres cossos.

Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé que més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No li resten més de dues setmanes; tres molt estirar. Ho sento, però m'ha demanat que li digués la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.

El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."

I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla."

20 de novembre de 2007

De lectura (29): Ensayo sobre la lucidez , de José Saramago

Si no estamos dispuestos a hablar ahora,
dame una buena razón para que quiera hablar después
.”


Inquietant.

Molt inquietant.

Dia d’eleccions municipals a una gran ciutat. Plou a bots i a barrals. Ningú apareix en cap col·legi electoral en tot el matí. És el preludi d’un canvi d’actituds que remourà els fonaments de tot l’Estat. Inquietud generalitzada a les meses i entre els interventors. De cop i volta, a primera hora de la tarda, arriba l’allau de votants. Recompte final: un 70% de vots en blanc. Cap del tres partits en lliça (el de la dreta, el del centre i el de l’esquerra) obté prou representació. El govern, i els partits, opten per una actitud paternalista, condescendent; fan repetir les eleccions. Algú tenia que haver enganyat el poble; el habitual preclaro criterio de los electores de esta ciudad se vio inesperadamente confudiod y desvirtuado”, deia el primer minsitre.

El diumenge següent es posen espies a les meses. S’interroga aleatòriament abans i després del vot. Tothom respon el mateix: “El voto es secreto (...) Ni una sola persona había confesado votar en blanco”. Es tornen a repetir els resultats: 83% de vots en blanc. Es declara l’estat d’excepció a la ciutat. S’agafaran a 500 ciutadans per interrogar-los a fons, a la recerca d’un complot que no existeix. Es detenen a 50 per fer-los passar pel polígraf, a la recerca d’un líder imaginari. Es parla d’una “conjura anarquista de abasto internacional”.

A partir d’aquesta premissa poc probable però no impossible, Saramago basteix una faula sobre els mecanismes i els ressorts del poder i dels encaixos i fonaments de la democràcia. Bé, del que en diem democràcia occidental.

La situació s’anirà agreujant. De l’estat d’excepció a l’estat de setge. El dia a dia de la ciutat esdevé un caos (més que a Barcelona i les seves rodalies!). Però no hi ha aldarulls, no hi ha revoltes, no hi ha manifestacions. El poble roman en pau i segueix fent el seu tarannà habitual. El govern decideix deixar la ciutat sense dirigents, ni policia, ni exèrcit, ni lleis: al seu lliure albir, segur que el caos serà tan descomunal que demanaran el seu ajut. Puesto que habían querido limpieza, iban a tenerla.” Només l’alcalde, home de partit però honest en el seu càrrec, roman al seu lloc.

Res d’això succeeix. La gent s’autorganitza sola. I els responsables dels serveis, els secunden. La ciutat rutlla , i el govern de l’estat (encarnat en el primer ministre i els seus principals assessors), no ho poden tolerar. Estranyament, pocs dies després de l'autarquia, esclata una bomba en el metro. (“Quien quiere los fines, también tiene que querer los medios.”) Vint-i-set morts i desenes de ferits. El terrorisme s’ha apoderat de la ciutat. I ja hi som. La premsa busca líders a qui jutjar; el govern busca líders a qui culpar. No hi ha res d’això. Ni el dol col.lectiu esdevé en aldarulls. Ni les dissidències internes entre ciutadans votants d’un partit o altre, atiats pel govern, causen forat entre la ciutadania. Estan tots units com un puny.

Però hi ha un carta que arriba a les mans del primer ministre. I una història que lliga el seu autor amb una novel·la anterior de Saramago Ensayo sobre la ceguera. Allí, era a mateixa ciutat on tots els habitants queden cecs un rera l’altre. Tots? No. Una dona se’n salva. I sobre aquesta dona recauran les perquisicions. “Els fontaners”, els treballadors de les “clavegueres” del poder de l’Estat s’infiltren a la ciutat a la seva recerca i captura. “La policía es quien está en el extremo de la cadena del montaje (…) hay verdades que no conviene decir en voz alta.” Els culpables han de ser trobats i eliminats. I si no, s’inventen. Las pruebas inexistentes, al final están ahí”. Pur estil PP.

Però no tot és com ho pinta el poder. I a voltes, els seus sequaços també pensen... I és la gran pregunta central de la novel.la: "Nacemos y en ese momento es como si hubiéramos firmado un pacto para toda la vida, pero puede llegar el día en que nos preguntemos. Quien ha firmado eso por mi?"

En fi, no segueixo perquè l’explico tota, si no. Saramago m’ha arribat al cor amb aquest assaig. I ho ha fet amb un estil potser recargolat, però directe. M’ha deixat mal al cos, ho reconec. Una redacció continuada. Tan sols punts i seguit i punts i apart. Amb els diàlegs inserits en el text. I no et perds. Només un Nobel de Literatura com ell o com García Márquez, saben fer-ho tan bé que sembla que ni te n’adones. Potser, pel meu gust, fa massa viaranys per arribar a les idees centrals. Los humanos son universalmente conocidos como los únicos animales capaces de mentir (…) a veces lo hacen porque comprenden a tiempo que es la única manera a su alcance de defender la verdad.”

L’obra és una faula, d’acord. I la literatura és ficció. Però cada cop crec més, veient com va el país, la necessitat d’una resposta exemplar als nostres polítics i dirigents. Potser el qeu reclamava l'ínclit Dessmond en un dels seus àntics posts ("Societat civil").

I és que girava l’última pàgina del llibre el mateix dia que s’esfondrava una estació de tren a Bellvitge.

Potser era un símbol. Una premonició...

Esperarem ara que s'enfonsi la Sagrada Família...

Potser...

17 de novembre de 2007

D'exposicions: "Yves Tanguy. L'univers surrealista" al MNAC

Una molt bona exposició per un molt bon artista. Yves Tanguy (París 1900-Woodbury, Connecticut, 1955), definit com «el pintor més surrealista dels surrealistes» per André Bretón, el pare putatiu del moviment –que no és poc. Jo només li coneixia el nom i alguna pintura de referència, i m’he quedat gratament impressionat de la seva obra. Una obra que ell sempre es negà a donar justificacions perquè... els artistes han de donar explicacions sobre l’obra que fan? Per això estan els crítics, no?; artistes frustrat la majoria. Com jo, segurament.

Orfe de pare als vuits anys, de petit va mamar directament de l’escola dels baixos fons de París, entre putes i rodamóns. Una escola on es forgen els més durs. Mariner de professió, va conèixer Jacques Prévert (una altre personatge ben curiós aquest) el 1918, al servei militar del qual volia escapar-se fent-se passar per boig. No deuria tenir la sort d’alguns altres). Els seus ulls blaus, el seu front ample, i el seu pentinat estrafolari —com si dugués un rulo permanent al cap—, li marcaven els trets i la presència.

L’exposició és un recorregut per la seva evolució pictòrica a França (a partir de 1923) fins a la seva consagració als EUA (des de 1939). Des de les primeres pintures postcubsites i expressionistes (inspirades en Giorgio de Chirico), fetes sense cap tipus de formació prèvia i imbuïdes d’esperit surrealista pur (mireu “Fantomas), a la seva darrera obra (i segurament; la síntesi de tot el seu corpus artístic), “Multiplicació dels arcs”. La va pintar als 55 anys. Poc després moria d’una vessament cerebral. Les seves cendres i les de la seva segons dona, la Kay Sage —que li va sobreviure vuit anys i que va acabar suïcidant-se— van ser espargides per un amic comú, Pierre Matisse (fill del famós pintor) a una badia de la seva Bretanya natal. Un final ben artístic, per cert. El recorregut es clou amb un documental televisiu de factura impecable.

Poques vegades he vist una exposició tan ben travada com aquesta. Però és clar, el MNAC és el MNAC i te quartos per fer-ho. Fins al 18 de genr teniu temps per anar-hi. Per entrar i deixar-se seduir pel món màgic i oníric de Tanguy, podeu servir-vos de les autoguies sonores que deixen gratuïtament o seguir una vista guiada (que ho fan molt bé, també). Hi ha més de 250 obres a visionar. Que destacaria? Les dels primers anys. Les interpretacions dels jocs eròtics. Els divertiments al fotomaton. Els “dibuixos automàtics”. Un joc de l’oca surrealista, fet a diverses mans (reproduït a la botiga). L’economia dels seu traç en la pintura, les seves construccions d'artefactes impossibles que semblen volar en un somni sense horitzó,... Si hi aneu, us semblarà veure-hi quadres d’un aire dalinià, o magrettià...; però tenen tots ells tenen un força innegable d’una personalitat absorbent.

Sempre he pensat que si hagués pogut escollir viure en un a altra època i lloc, segurament seria el París d’entreguerres, amb l’eclosió del surrealisme i tots els ismes europeus del moment. Precisament Tanguy faria amb Bréton una obra il·lustrada conjunta (l’única que se li coneix al pare del surrealisme) però es distanciaria més tard d’ell fins ignorar-se mútuament. Ja ho tenen això els artistes.

Veient una fotografia que es mostra a l’exposició on es veu a Tanguy amb Salvador Dali, Marx Ernst, André Breton, Paul Élouard, Tristan Tzara, Man Ray, i altres que ara no recordo; t’agafen ganes de posar-te fins el cul d’absenta amb ells i fer algun dels “cadàvers exquisits” als que eren tan afeccionats. Precisament van ser ells qui van inventar el terme, a la seva residència de la rue de Chateau, 54, on vivia amb Prévert i Charles Duhamel. Un catau autèntic de la bohèmia parisenca del moment.

Que no sabeu el que és això del “cadàver exquisit”? Doncs estigueu atents, que algun dia, en una de les nostres Històries veïnals hi jugarem plegats... Precisament, d'això volia parlar: encara trobo a faltar veïns i veïnes en la convocatòria de la segona tongada. Us he de venir a buscar?

15 de novembre de 2007

De lectura (28) i memededicatòries blogaires: Els gàngsters de Barcelona, de Josep M. Planes

"Ens sembla que hem demostrat i seguirem demostrant ,
que en molts casos un estret lligam, per no dir una veritable fusió,
entre aquest dos mons diversos
(els atracadors i les associacions anarquistes) ha existit."


"Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa".

Josep Maria Planes (Manresa, 1907- Barcelona 1936) era un jove periodista, compromès a fons amb la seva professió. Va ser director de la revista Imatges (un magazine de gran qualitat fotogràfica i lterària) i del setmanari humorístic El Bé Negre (una revista satírica de principis dels anys trenta que riu-te’n tu de les portades de El Papus d’ara). També va ser l’autor de les Nits de Barcelona, una acurada descripció de l’agitada vida noctàmbula barcelonina d’avantguerra i de ressenyes d'esdeveniments esportius, especialment de ciclisme.

El llibre que us ressenyo aplega una trentena d’articles publicats al diari La Publicitat entre el 4 d’abril i el 27 de maig de 1934 sobre el rerafons de l’anarquisme barceloní, català i espanyol. Ho va fer en dues sèries: “Els gàngsters de Barcelona” i “L’organització de l’anarquisme a Catalunya i Espanya”. El mot gàngster, en el context de l’època, es referia als pistolers a sou. I en els afers que ens ocupa, es referia als elements infiltrats en el moviment anarcosindicalista català ja des de principis dels anys trenta. Els grups d’incontrolats que tan tristament famosos es van fer en els primers mesos de la Guerra civil a la reraguarda catalana, en general i barcelonina, especialment.

Planes estava compromès amb la legalitat republicana. Des del seu ofici de periodista va dur a terme una important tasca de d’investigació —pionera a l’època— sobre diferents camps de la política catalana, alhora que escrivia sobre crítica teatral, crònica esportiva i sàtira social. Un crac, doncs. I sense arribar a la trentena.

Els articles que coformen el llibre estan basas en confidències de primera mà i en investigacions documentades. Parla de noms i cognoms dels "gàngsters" i dels capitosts, de xifres de recaptació per quotes i per robatoris, de les actuacions dels diferents sindicats (aleshores, cada ram de la producció -l'Aigua, el Metall, el Tèxtil,...- tenia el seu; de votacions, de reunions de confederacions nacionals, d'adreces de reunions secretes, de bars on es conspirava, de polítics de la Generalitat implicats, de policies, de confidents, de morts,... Sabíeu, per exemple, que en la lluita bruta entre sindicats de la patronal (el Sindicat Lliure) i els anarquistes, entre 1910 i 1923 van haver-hi a Catalunya uns 1.700 atemptats; amb el resultat de 234 morts, la majoria (215) entre 1918 i 1923? I d'aquests morts, el 80% eren obrers? Un assassinat cada setmana, de promig. Allò sí que era “soroll de pistoles”.

La segona part de llibre és un estudi sintètic (recordem que és una recopilació d’articles periodístics, no d’un historiador) de la instauració de l’anarquisme d’arrel bakunista des del primer terç del segle XIX i del seu triomf a Catalunya, a l’inrevés del que succeïa a la resta de l’Estat espanyol, sobre les tesis socialistes. Des d’aquí comença un repàs des de l’època de les bombes (del Liceu, de Canvis Nous, ..), dels processos de Montjuïc, de la Setmana Tràgica, de l’època de la Guerra Mundial, dels anys del Sindicat Lliure i del Sindicat Ünic, de les bandes parapolicials del baró de Koenig o Bravo Portillo i la seva “llei de fugues” (això és, assassinar a sang freda obrers detinguts acusant-los que volien fugir de la policia), de l’auge dels membres de la FAI de Garcia Oliver, Durruti o Ascaso (i la seva “gimnàsia revolucionària” sobre els “trentistes” de Pestaña o Peiró. I en els darrers anys, de la pèrdua de la mateixa preponderància de la CNT. "És el l'anarquisme que s'aprofita del bandolerisme o el bandolerisme de l'anarquisme?"

Tot aquest afer li va valer la mort.

Certament, algun del grups faistes que ell va posar a la llum li van fer la pell els primers dies de l’inici de la Gerra Civil. Uns incontrolats el van anar a buscar al pis de Muntaner on estava amagat i el va assassinar a la carretera de l’Arrabassada. Tenia set trets al cap (tot un senyal) i només vint-i-nou anys d’edat. Va ser la primera víctima del periodisme català. Avui en dia, amb vint-i-nous anys, amb dures penes estem sortint de l’ou. L'historiador Jordi Finestres el va batejar com el reporter calidoscòpic.

“Està comprovat que les bandes d’atracadors que han actuat darrerament a Barcelona no són una altra cosa que uns agents de la FAI particularment actius. Els nostres gàngsters no són lladres vulgars. Treballen, per dir-ho amb el seu lèxic, per l’ideal”. Escrivint veritats com aquestes no és rar que els de la FAI li fessin la pell.

Un bon amic, manresà com ell, li ha dedicat recentment una pàgina web. Senzillament, excel.lent. Si us interessa la història de la Catalunya republicana, no us la podeu perdre.


______________________________________

I ara un repte pels lectors; especialment dedicat al Viatger, el del bloc Barcelona pixel a pixel, que sempre ens posa reptes de coneixement de la ciutat. Visteu-lo si no el coneixeu...

Quin és el personatge del dibuix i qui és el lloc exacte que representa? Com podeu saber de quin lloc es tracta avui dia? Difícil...? No gaire. Si algú ho endevina ràpid, la resta podeu aportar anècdotes sobre aquesta persona.

14 de novembre de 2007

30è joc literari de "Tens un racó dalt del món": Calders i les Cròniques de la veritat oculta

El Josep M. Tibau, ui perdó!, Jesús M. (o era Joan, per allò que n'hi a totes les cases?) m'ha enredat. O m'he deixat enredar... Sóc un dels 37 blocaires que van deixant pistes per la catosfera en el seu 30è joc literari. (Serà que fa trenta anyets i ho vol celebrar així, el noi? mab un 30 x 30?). Aquest cop se las trae, el concurs...

Ja fa 30 setmanes que el bloc del Jesús M., Tens un racó dalt del món, proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs. Em sento honorat amb la seva elecció.

El xicotet, fill de terres ebrenques, ha repartit 5 o 6 fragments d'un llibre prou conegut d'un autor que encara ho és més (no, no és el Clint ni el Gatot) entre diversos blocs, i també uns 25 fragments que són falsos. Val... us ho dic... Es tracta de Cròniques de la veritat oculta, de l'insigne Pere Calders. Si no l'heu llegida, no sé què espereu. El joc consisteix en trobar els fragments autèntics que estan repartits entre aquests blocs.

Així doncs, els participants hauran d'espavilar-se, utilitzar buscadors o acudir als enllaços del seu bloc i buscar per la xarxa la referència al 30è joc literari. Teniu un mes de temps!

El text que m'ha tocat (que ja és fotut si algú l'hagués de posar al seu epitafi) és:


"Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven."

Si en voleu saber més, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Apali! Sort i bona recerca!

7 de novembre de 2007

Històries veïnals: Anem per la segona tongada


Bé. S'ha acabat la primera tongada d'Històries veïnals, (que no han sigut gaire histèriques, per cert). El volum I. Precisament quan pesava que començaria a penjar les primeres que m’arribessin, vaig deixar-hi l’última. Això ha anat molt més ràpid del que pensava. I molt millor del que hagués suposat. És clar que la meva opinió no és imparcial; però crec que han sortit dotze relats més que dignes. Jo diria que fins i tot, brillants. Ja ho vaig dir en el post anterior i no em repeteixo més.


I ara em pregunto: VOLEU REPETIR?


Entenc que, en general, l’experiència us ha agradat i voldreu —almenys alguns/es—, tornar-hi. Àdhuc, alguns/es que no vau participar m’heu dit que us apuntaríeu a la nova tongada. El rauc de l’escriptura us delata.


Així, doncs, queda oficialment oberta la segona tongada d’Històries veïnals.


El procediment serà el mateix que el precedent. Faré una llista amb els inscrits i un repartiment aleatori dels membres de cada grup. (En la propera, això canviarà; però no avanço més).


Les normes i el procediment per aquesta segona tongada són les mateixes que en la primera . Si no les recordeu o sou nous en aquest veïnat, ESTAN AQUÍ


Però és clar: HI HAURÀ NOVETATS!


Quines? Doncs aquestes. Afegiu-les a les ja existents.


1. D’entrada els que vau acabar un relat -i voleu seguir participant-, ara el començareu. I els que l’heu començat; no repetireu posició. Sembla lògic, oi?


Més coses?


2. Doncs que aquest cop no serà una imatge el desencadenant de la història. El desencadenant ME’L DIREU VOSALTRES MATEIXOS/ES. Aquells que decidiu participar M’HEU D’ENVIAR, a part del vostre nom, blog i correu electrònic: el nom d’un LLOC (poble, ciutat, o país o qualsevol accident orogràfic que us plagui), un NOM d'un pèsontage famós o conegut (ho home o dona) , una DATA (que sigui dC!) i un OFICI o OCUPACIÓ (actual o antic). Ja veurem què faig amb tot això.

3. Recordo que les Històries veïnals poden ser bilingües. Mira, per ara és així... Potser més endavant, canvio. O faré dues variants. Entenc que a tothom li és indiferent tenir veïns en una o altra llengua en el seu grup. Que cadascú escrigui en la que més li plagui i li sigui còmode. Es tracta de passar-s'ho bé. Molts escriviu en castellà i ho podeu fer perfectament en català. Però si a algú li costa o no s'atreveix, ho podré tenir en compte alhora de fer els grups. M'ho dieu i llestos. Sempre faré una correcció gramatical i d'estil mínima abans de publicar res, no patiu per les faltes i deixeu-vos anar...

Ah! I si dic una llargària, respecteu-la! Alguns us heu deixat anar massa....Són 15-20 línies per cadascú!.


Us deixo tot el mes de novembre per pensar-vos-ho i comunicar-m’ho. Ja aniré fent memòria. M’ho dieu al blog o al meu correu. I aniré dient quanta gent som. El 30 de novembre és la data final per apuntar-se. L’1 de desembre, diré els grups resultants, l’ordre i el tema a tractar obligatòriament per cada un. I fins a final de gener del 2008, entre cagations, torrons, pessebres i regals de Reis, tindreu temps d’acabar el relat. No cal agobiar-se....que vénen festes.


No se m’escapa pensar que, quan tinguem un cert feix d’històries escrites, busqui algun editor atrevit i agosarat que les publiqui. Per què no? Hi ha d’altres bloggers que han fet quelcom de semblant i les nostres històries no es queden enrera.


Alguna proposta al respecte?


6 de novembre de 2007

Feines i feinetes...

Hi ha tres maneres de fer les feines:

A) Model 1: A lo japo

video


B) Model 2: A lo Spanish

video

C) Models 3: A lo Paraguaio



Quin és la manera de treballa d'ADIF? S'admeten suggeriments visuals ...

Seminari sobre Patrimoni i Paisatge

El dies 8, 9 i 10 de novembre, Móra d'Ebre i Benissanet seran la seu del III Seminari sobre Patrimoni Literari i Territori que organitzen conjuntament la Institució de les Lletres Catalanes, Associació Espais Escrits, Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Móra d'Ebre i Benissanet.

Després de les cites precedents a Vilanova i la Geltrú i a Sitges, aquest tercer Seminari tindrà lloc a Móra d'Ebre i a Benissanet, amb la col·laboració de l'Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila i l'Institut Ramon Muntaner, l'any que se celebra el centenari del naixement de l'escriptor Artur Bladé i Desumvila.

El Seminari d'enguany convida a debatre sobre "Models i formats" per a una efectiva projecció present i cap al futur de la memòria i l'obra dels escriptors. A partir, entre altres propostes, d'una panoràmica dels principals models a Europa i d'experiències concretes amb alguns formats singulars, desitgem avançar en la discussió sobre la gestió del patrimoni literari en aquest segle XXI.

Entre els participants en aquesta edició cal destacar l'escriptor castellonenc Joan Francesc Mira, un representant del Museu de la ciutat d'Odense a Dinamarca i un del Charles Dickens Museum de Londres, així com del director de Vilaweb Vicent Partal. La inscripció és gratuïta i es pot realitzar visitant el lloc web http://www.irmu.org/ on també trobareu més informació i el programa d'activitats.

5 de novembre de 2007

De lectura (28): Històries veïnals. vol I, octubre-novembre 2007


Tretze menys un, igual a dotze. Dotze, com els dotze mesos. O millor, les dotze campanades. O una dotzena d’ous. Ho dotze homes sense pietat. Les dotze busques del rellotge. O els dotze apòstols... I quaranta-nou acòlits. Toca ara fer ressenya de l’experiència. Aquesta proposta no era nova per mi. He de confessar-ho. Participo amb alguns companys lletraferits en un experiment semblant, des de fa anys, i d’això vaig treure la idea de les Històries veïnals. I tenim el copyright! Algun dia us en parlaré. Però ara toca parlar de nosaltres... Com si d’un llibre de relats es tractés. Si ressenyo obres dels altres no faré el mateix amb les nostres creacions! I tant! Som-hi, doncs.

Els de l’escala K (Un nou regal) van ser el més ràpids en mostrar les cartes. Van fer un escrit dolç i amarg alhora; de trencaments i oblits. «...dóna’m una nova oportunitat, com un demà, com un nou regal». El tema sempitern del paradís perdut. Que sempre hem deixat escapar de les mans, per beneits. No van ser els únics. Tres HV més tornaríen sobre el tema. Serà que els humans hi caiem sovint. Deixaven el llistó alt. I aquest no va baixar amb els successius.

Els de l’escala J (Mai més) van seguir en un plànol semblant. I a fe de Déu que semblava una única ploma la que escrigués aquella narració, amb rerafons musical! «Don’t worry, bout me I’ll get along...». Una al·legoria a la soledat. Una soledat que trobem també reflectida en la història de títol més original de totes: Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims”. Però aquí el final és tràgic, i ja s’apunta des del principi. «Tan se val, El temps passa depressa quan no s’espera res. Tic-tac, tic-tac...». Els de l’escala C, amb la seva història, ens van neguitejar i ens van fer sentir una mica culpables. Per què negar-ho?

Alguns han deixat volar (mai més ben dit!) la imaginació, i han deixat anar la seva vessant més màgica, més tel·lúrica. I han acabat fent un conte de fades Em refereixo a La visita, de l’escala D. «Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva». Una faula sobre el desig acomplert. Qui no ha somiat res semblant? De tant en tant, hi ha hagut finals feliços. També toca!

Però també hi ha hagut moltes HV amb finals oberts.

Hi ha hagut d’altres amb final sorpresa, amb un gir inesperat, acabant com un relat de por, inquietant, capriciós... Asfixiant. «Pero en realidad estoy quieta. Y yo tambien hago “ruiditos”, porqué sigo viva, y sigo queriendo escapar de esta pesadilla...». Eren les de l’escala E i Una noche sin luz. Encara hi penso, a vegades, i tremolo, quan pico el timbre d’un veí...

I, elles, les veïnes, s’han posat sovint en un nivell combatiu. Algunes han tirat per la línia de novel·la negra, policíaca, de robatori de pel·lícula italiana amb final inesperat. «Nomes obrir la porta, ens vam adonar que les coses no eren om havíem imaginat». Són els de l’escala H i la seva Merda!”, que res té a veure amb la qualitat del relat! No han estat les úniques. També han tirat per un vessant mafiós les de l’escala G (El viatge). Pobre Èric! Qui li mana enamorar-se d’una infermera traficant si hi ha un italià pel mig! «Ella necessitava luxe acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat» . Totes busqueu el mateix, eh?... ;-). Algunes no se’n van tan lluny a buscar-ho. Ho tenen més a prop, a tocar; encara que després, amb la ressaca, no recordin res: «...sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit als pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat...» (El gran dia). És que no se us pot deixar soles, noies de l’escala A!

Una història de família també és la que expliquen els veïns de l’escala F, aquella de dos títols (“Hystiria” potser volien escriure “Història”?—o “El reflex i l’ombra”). Un secret familiar que les dones de casa (àvia i mare) amaguen zelosament. Però sempre els secrets surten, tard o d’hora, a la llum. Un relat intens com pocs. Que remou consciències i enterboleix l’esperit. «Preferia no recordar res més. Començà a caminar i plorar de nou.». I també és una història trista la que no té títol (Sense títol) de l’escala I. Que comença i acaba amb un epitafi. Evidentment, no és per riure.

Però no tot ha quedat en família. Ni entre homes i dones. Fins i tot hem tingut relacions homosexuals. «Els meus dubtes,... els meus maleïts dubtes de sempre...» Com podia ser, si no, en aquest replà de l’escala H ("Un món virtual"), on s’hi troba el Gatot!

Ja veieu. hem tingut de tot: amor, sexe, violència, por, desig, soledat, suïcidis, robatoris, enganys, seducció, somnis, assassinats, passió... I n’hem tingut en català i en castellà. I un de bilingüe (escala I)! Potser ens ha falta més d’humor, més comèdia? Ja... és que estem a la tardor. I és temps de collir castanyes.

I per acabar hem deixat que des del somni es retorni al somni. En un cicle sense final. Perquè és cert o imaginat el que li succeeix a la protagonista de Destins(escala L): «I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...». Podeu tornar a recomençar la lectura de les Històries veïnals i opineu aeshores.

Mai hagués pensat que una màscara, unes espelmes, un pot de cacau en pols, i un ampolla de whisky donessin per tant. Me’n vaig a fotre un a la vostra salut! Amb gel.

Felicitats a tots i totes!

Apali!

PS
Ah!, seguiu atents/tes a la pantalla, que això no s'acaba aquí!