Sabino Ormazábal vist per Pepe Beunza. Dos pacifistes declarats.

És cert. A vegades el meu blog peca un pèl de frívol. Mai parlo de politica directament (si no és per carregar contra el PP, en Bush o la cúpula episcopal amb qualsevol pretext, com el d'avui mateix, quan els bisbes tornen a ensenyar la seva cara més sinistra) perquè ja n'hi ha d'altres blocaires que ho fan molt millor i perquè hi ha altres mitjans més indicats on documentar-se. Més aviat, tot el dia n'anem plens de política a fora dels blogs i per mi, el blog, és un divertimento. El dia que ho deixi de ser, plego i santespasqües.

Però sovint m'arriben notícies, com a tots vosaltres, que m'exasperen i m'agrada difondre; tot i que sigui modestament en aquest espai que em permet la Catosfera (ara que venim de Granollers amb les piles plenes!)

Us vull ensenyar una carta d'un bon amic. En Pepe Beunza. Potser a alguns us sona el nom. Va ser el primer objector de consciència a l'Estat espanyol per raons precisament d'això, de consciència política, i no religioses com feien esl testimonis de Jehovà. I això, veïns i veïnes, quan encara vivia el tio Paco tenia enjundia. Ho podeu llegir aqui. Els joves que no heu conegut què és la mili, no sé si us en feu el càrrec del que siginificava plantar-se davant l'exèrcit i dir-los, amb tots els collons, que un es negava a fer el servi militar, vestir-se de caqui i agafar un fusell. Jo no em vaig atrevir a fer-ho. I estem parlant del 1971, no de la transició, quan això ja era més fàcil i tot fill de veí s'apuntava a la prestació social substitutoria (es deia així?)

En fi, us transcric la carta que en Pepe va enviar a la presidènciadel Tribunal del judici 18/98 contra 56 persones del País Basc que suposadament donaven suport a ETA. Fa nou anys que dura el tema. Entre ells està Sabino Ormazabal, qui sembla evident no tenir cap vinculació amb activitats violentes, ans al contrari. I a qui en canvi, li han caiigut 9 anys de presó (ara està lliure sota fiança) per, segons ha dit el jutge, pertànyer a "entorno de ETA". No cal dir que us recordi el meu pacifisme excerbat per si algú es creu que el veí té simpaties per aquesta banda de degenerats. Per això em treu de polleguera actes com els del jutge Garzón i altres polítics de l'esfera pepera i sociata que estan fent del País Basc un país sense llei. S'hi referien fa poc, des de diferents punts de vist, altres blocaires de pes: la Nuria Aupi i la Zel

La conveersa que avui he tingut amb en Pepe i la seva carta (i la web del judici que podeu veure clicant-hi) m'hi ha fet pensar. Potser direu que em mullo per algú que no conec de res. Però cal conèixer tothom per saber quan es fa una injustícia? No teniu confiança plena amb algú quan demaneu un consell? Jo estic convençut que Sabino és innocent del que se li imputa.

Heus ací l'escrit:

“Sra. Presidenta, señores miembros del Tribunal:

Les escribo esta carta con mi mejor voluntad, consciente de lo difícil que debe ser impartir justicia en una sociedad donde las desigualdades tanto sociales como humanas, son tan evidentes.
El macro proceso del sumario18/98 me preocupa enormemente, pues juzgan a algunos amigos míos. Tal vez mi propia experiencia les pueda ayudar.

En enero de 1971 me declaré objetor de conciencia noviolento al servicio militar. Consejos de guerra, cárceles, batallón de castigo en el Sahara y todo tipo de penalidades fue la respuesta. Treinta y cinco años más tarde, con cerca de un millón de objetores e insumisos y un servicio militar voluntario, creo que la realidad es bastante mejor y yo me siento orgulloso de haber sido no sólo el iniciador sino también el organizador y coordinador de los diez primeros años de campaña. Pagué un precio muy duro, pero valió la pena y ahora sigo luchando por el desarme, pues aún queda mucho trabajo en esta sociedad tan profundamente violenta y armada en la que vivimos.

Pues bien, en el verano del 71, estando preso en la cárcel de políticos de Jaén, tuve que soportar, con humillación y rabia, que en las Cortes franquistas dijeran, destacados parlamentarios, que la objeción de conciencia del jovencito Beunza era una maniobra comunista. Había dedicado yo cuatro años a preparar la acción, viajes al extranjero, charlas, búsqueda de apoyo, a veces en la más absoluta soledad, y después… el mérito se lo llevaban los comunistas. En aquella época todo lo que se movía contra Franco, toda lucha por los derechos humanos y la democracia, era considerado por la Policía y el Gobierno como actividades promovidas por Moscú, con lo que el prestigio que daban al Partido Comunista era extraordinario. Por surrealista que parezca, así era la realidad.

Me parece que con el macro proceso está pasando algo parecido. No conozco a todos los procesados, sólo a algunos; sin embargo, en un editorial de “El País”, con motivo del inicio del juicio, ya se los consideraba a todos culpables de colaborar con ETA.

Como los que yo conozco no son colaboradores de ETA, me hace poner en duda todo el sumario. El juez Garzón, cuya fama en otras causas de defensa de derechos humanos es muy conocida, creo que se equivoca en este sumario y me recuerda lo que me pasó a mí en la época franquista. Al atribuir a toda disidencia radical, cultural o política la colaboración con ETA, no hace sino prestigiarla dificultando una salida pacífica al complejo y largo conflicto vasco. Me parece que es él quien se convierte objetivamente en colaborador de ETA, al actuar en un tema tan delicado como elefante en cristalería y provocar tantos sufrimientos innecesarios, cerrando caminos de paz en vez de abrirlos.

Los miembros de la Fundación Joxemi Zumalabe procesados no se merecen ser tratados de esta manera. He colaborado con ellos, de manera noviolenta, en intentar conseguir un País Vasco mas pacífico, libre y democrático, y creo que esto es un objetivo que nos debe interesar a todos. Juzgándolos a ellos nos están juzgando a muchos que creemos en la solución pacífica de los conflictos.

Atte. Pepe Beunza.

Primer objetor de conciencia, en 1971”.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 12/2008: Remor de sal i escuma

Amb aquest relat arribem al cap del carrer. Vull dir que acabem un cicle, per iniciar un altre. Diuen que el millor es fa esperar. No ho sé... Si ho dieu per les meves acompanyants, jo ho certifico on calgui. Estic content perquè han estat més que a l'alçada. Jo diria que les fitxo a partir d'ara. Què me les vaig fer escollir? Noooor....! El destí ens ha unit en una història que començava neguitosa i acaba en un autèntic trasbals. O no? Digueu-ho vosaltres. El Veí, que sempre imagina massa coses, va voler deixar un inici obert i sembla que les noies no l'han volgut tancar del tot. Serà que la Cruella li recorda un passat illenc viscut? Que la Meta es solidaritza amb un oblit no entès? O que la Silver encara creu amb les sirenes? Ja direu...Jo encara hi romio.

Nosaltres tanquem amb aquesta Remor de sal i escuma una tongada; la segona de les Històries veïnals. Aneu a veure les deu precedents perquè veig que no les heu comnetat gaire assíduament. En fi

Ara, deixeu-me uns dies per fer-ne la ressenya final i incito laTERCERA TONGADA. No parareu, ara , que anem llançats! M'acompanyareu, oi? Coi, que és gratis! I fa catosfera!

Estigueu atents a la carta de ajuste del blog i d'aquí uns dies obro la veda. Veient l'enquesta que vaig posar -però depenent de quants siguem- crec que tornarem a fer grups de quatre veïns/es; tot i que us sorprendré amb una proposta col.lectiva conjunta per entrar al Llibre Guinnes de la Catosfera (i si no existeix, me l'invento, què caram!).

_____________________________

Remor de sal i escuma

[Termes a incloure: París, 1998, Beata Santa Catalina, Tomàs, herbolaire]

—C’est la première fois que vous étiez à Paris, n’est pas?

L’Aina va respondre amb un gruny lacònic. No tenia ganes de conversa. El viatge l’havia deixat esgotada, físicament i mental. Eren les vuit del matí d’un diumenge rúfol i ventós, hivernal, i feia només mitja hora que havia baixat del tren a la gare Saint-Lazare. Havia fet el mateix recorregut que la seva besàvia temps enrera. Des de Palma a Barcelona en vaixell i des Barcelona a París en tren nocturn. I a la mateixa edat. Tan sols que amb noranta anys de diferència i per un motiu ben distint. Si l’una, el 1908, anava a l’encalç d’un passat, l’altra, noranta anys després, buscava un futur. L’Aïna fugia de la incomprensió i la cegesa. I com la besàvia aleshores, duia un fill dins el seu ventre. Però ella no ho sabia. Encara.

Havia mostrat l’adreça al taxista, escrita en el remitent d’un sobre llargament esperat i pronunciant el carrer en el seu francès perfecte après a l’internat de Sóller. Aquella missiva havia estat el desencadenant: «Sóc a París. Vine prest. T’esper.”

A casa deixà la mare amb un atac de nervis i la paraula a la boca; el pare, indiferent, el.ludint el temporal amagat rera el diari i el germà petit feliç de perdre-la de vista per sempre més. «Això ens ho fas per fer-nos mal», sentí cridar la mare en donar el darrer cop de porta, maleta en mà. Als seus divuit anys, l’Aïna es creia amb forces per menjar-se el món. I amb aquella estampida sabia que cremava totes les naus.

Arribats al destí indicat, un casalot vell del barri de Clichy, pujà els esglaons de dos en dos, fins el cinquè pis. Pitjà neguitosament el timbre. L’espera es féu eterna. I quan s’obrí la porta i pensava llançar-se als braços de l’Yves, un noia pèl-roja, indiferent a la nuesa que mostrava sota un barnús obert, li espetà de mala gaita:

—Et alors? Qu’est ce qu’il y a?

—L’Yves...? No hi és...? —demanà sorpresa l’Aïna. I balbucejant afegí— Duc aquesta adreça...

—Alors! Tu ets la mallorquine, n’est pas? —va fer la noia, en un català afrancesat i amb un somriure inequívoc als llavis—Vés a saber on para le cochon aquest. Fa deux semaines que no el veig. Regarde —va fer senyalant rera seu un parell de bosses—; j’ai sa roba a punt de la jeter balcó avall.

El so d’una alarma propera s’uní al batec convuls i descontrolat en el cor de l’Aïna.

* * *

De la porta tancada s’escapa una llum encesa entre les escletxes. A pesar que dins la casa tots dormen assossegats –els pares, els sis germans petits, i la mula i les gallines al pis inferior– és costum deixar un llum d’oli encès al batiport. També és costum demanar de la Beateta que beneeixi la casa abans d’un llarg viatge, però no avui: tots queden i només ella parteix. “A la correguda i d’amagat, com els dimonis”, pensa n’Aina.

Dubta un moment més davant la porta tan tancada i s’ho repensa un segons abans de dir, amb la seva veu clara “Santa Catalina Tomàs, pregau per nosaltres”.

Hi ha viatges molt lluny, viatges per un temps, viatges d’anada i tornada, viatges durs, viatges per sempre, viatges a fora. París, tot i que ella encara no ho sap, és un viatge cap a dins. Aquest París que enceta nou segle, on ningú no li demanarà explicacions quan se li noti l’embaràs, és el lloc on tot va començar.

N’Aina enfila carrer avall i les seves passes ressonen en les llambordes de pedra, en el silenci i en la nit. Aquest viatge que dura cent anys haurà d’acabar-lo la rebesnéta.

* * *

Per uns instants li va caure l’ànima als peus. Ho havia entès bé? L’Yves no hi era, des de feia setmanes que aquella noia no en sabia res i no tenia cap altra referència d’on poder-lo trobar. “Sóc a París. Vine prest. T’esper.” On l’esperava? On l’havia d’anar a buscar si no era aquí?

La seva besàvia tampoc ho havia tingut gens fàcil noranta anys enrere, però ara l’Aina, en ple hivern de 1998, es trobava sola, molt sola i perduda a París, palplantada davant d’una pèl-roja mig nua i empipada que no semblava gaire disposada a donar-li un cop de mà. Però era evident que l’Yves li havia parlat d’ella. “Tu ets la mallorquine, n’est pas?”, havia exclamat en veure-la, potser ella li’n sabria dir alguna cosa...

Però ja no va ser a temps de preguntar-li res. Encara no havia obert la boca que la pèl-roja li va tancar la porta als nassos d’una revolada i amb un gran estrèpit. Recollint la petita maleta que havia deixat al seus peus, va fer mitja volta i va baixar els cinc pisos fins al carrer; lentament, intentant comprendre què li estava passant i què havia de fer. Encara no era migdia i li quedaven unes quantes hores de llum.

Va començar a caminar per aquells carrers que tan havia somiat i que tantes vegades havia imaginat, passejant agafada de la mà de l’Yves... Avui, però, eren buits de rialles i només aquell vent gèlid feia sentir la seva veu.

I va caminar i caminar fins a poder notar un cansament que la tornés a la realitat. I els seus ulls, nàufrags en un mar de llàgrimes lentes, s’aturaven sobre la gent, les façanes, les llambordes, sense veure res. Tot baixant per la rue du Seine fins a l’arc que dóna al Quai de Conti. Una boira espessa i cendrosa li deixava tant sols distingir les formes, les siluetes dels vianants, com fars en una tempesta, sobre el Pont des Arts. Creuant el carrer va pujar les escales del pont i es va aturar sobre la barana de ferro. Era freda. I la sensació intensa sobre la pell li va fer recordar perquè havia anat fins al pont. Tot inclinant-se sobre l’àmpit va mirar l’aigua. Segurament gelada, tal volta seria ràpid, tant de bo, va pensar.

Un soroll de fregadís la va fer sobresaltar. Només havia estat un paper que el vent havia empès entre els seus peus i la barana i que ara, lluitava per alliberar-se. Acotxant-se el va collir per desfer-se’n, però els seus ulls s’hi van passejar sense voler... “Herbolaire o Grant Herbier” Mostra organizzata al Palazzo dei Musei. Biblioteca Estense Universitaria di Modena. De sobte, es va veure a sí mateixa amb el fulletó entre els dits, doblegant-lo amb plecs apresos feia molt de temps. Moviments precisos i rituals que la transportaven a un temps segur, de nina. I, un cop dipositat el petit vaixell de paper sobre la barana del pont, una presència li va fer aixecar els ulls.

- Aina... T’estim.

© El veí de dalt,
Cruella,
Metamorfosi
i The silver blue sea (de l’escala K)

(Gener 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Catosfera 2008: una ressenya ràpida.

Aquest cap de setmana vaig anar a Granollers al primer Congrés de la Catosfera amb dos objectius clars: saber què deien alguns gurús de la web 2.0 i de la blogosfera i mirar si coneixia alguns dels veïns de l’escala. Vaig acomplir tots dos. Hi havia un tercer desig encobert: mirar d’enredar l’editor de Cossetània per si editava les Històries veïnals. No me’n vaig sortir del tot.

Pel que fa al segon, vaig conèixer, com no, en Toni Ibañez, en Jesús M. Tibau, en Jordi Ferré, en David Madueño, n'Escriptorium, el Basar de les espècies, na Júlia Costa, la Núria Aupí, en Sani Girona,... Llegint un i altre, veig que també estaven l'Anna i la Carme Fortià a qui m'hagués agradat saludar! Fins i tot vaig trobar un amic de fa temps que ni sabia que tenia blog! Ja veieu. Vivim en un mocador i nosaltres som els mocs.

Direu que m’he deixat imbuir de la febre catosfèrica d’aquests dies, però cada vegada estic més convençut d’allò que vaig dir un dia: Catalunya serà bloguera o no serà. O cal dir blocaire? La qüestió serà com gestionar el sot digital (la “brecha”, va dir en César Calderón). És a dir, els que es quedin fora. Cal fer videoactivisme (com es va fer el 13-M, contra les seus del PP, recordeu?). La comunicació del Marc Vidal va tenir un cert to poètic, amb unes imatges prou suggerents i evocatives. Aquest noi promet, ja es veu a venir. (Sabíeu que havia estat regidor del PP a Granollers? Se’n va distanciar quan la guerra d’Irak). Em van agradar, com sempre, en Vicent Partal i em va sorprendre en Juan Varela, per la solidesa dels seus raonaments. I en Saül Gordillo va estar a l’alçada. Res de codis d’ètica blocaires. Res de periodisme ciutadà. Un blog no és periodisme. És llibertat absoluta. Un altaveu democràtics que tothom pot utilitzar, que es construeix col·lectivament i on només sobreviuran les bones idees. Perquè el mercat es regula sol. I acabaran per moure multituds. Ho veig clar. Res de gestos acomodaticis. Quan els blogs es conferim en xarxa, farem por. I aleshores, que el poder establert, tremoli. Em va agradar veure polítics de primera línia en una taula (si “ells” ho veuen clar, és que els blogs tenen força). Ho va dir clarament en Carles Puigdemont “Jo faig un blog per guanyar les eleccions”). Doncs abans que les guanyin ells, guanyem-les nosaltres! Si no, ens fotaran reportatges penosos com aquest!

I és clar, la taula de Blogs i Literatura era la que vertaderament m’interessava. Matinar un dissabte per a anar a Granollers ja té mèrit. I la sala estava plena. Crec que aquest tema donaria per tota una jornada sencera. Organitzadors, preneu nota! El text que en Toni Ibañez va llegir de l’absent Biel Mesquida em va semblar excel·lent. Especialment amb aquella cita de Paul Valéry: “Fins que no mor un escriptor, els seus textos són provisionals” Llegiu-lo si podeu. La Laura Borràs va reflexionar sobre blocs o blogs i sobre les “literatures del jo” (“No tot el que s’escriu pot ser literatura. Qui li dona aquesta categoria? El lector? L’autor?”). Va plantejar la literatura egòdica (“ergon” obra; “hodos”, camí) i ens va ensenyar la seva experiència docent a la UOC en el seu Diari d’una absència. Hosti, tu, si jo tingués els temps, les peles i els recursos tecnològics d’aquesta gent també faria birgueries com aquesta! És la literatura hipertextual a la seva màxima expressió. En Miquel Bonfill ens va parar de la web Relats en Català: 40.000 textos penjats, 10.000 persones inscrites, 6.000 autors. Catalunya és un páis prolífic, penso. En Jesús M. Tibau (ja participeu en els seus Jocs literaris?) ens va explicar la seva experiència com a escriptor i activista literari militant (“La meva eina s’ha convertit en un mitjà”. I li agreixo que cités la proposta de les HV. I en Jordi Ferré em va semblar un editor amatent i intel·ligent. Del que veu les coses a venir. Algú diu que en 50 anys no hi haurà més llibres impresos en paper. Que l’e-book s’imposarà per tot. I els blogs tindrà un paper rellevant en aquest procés. Pot ser sí. A mi em segueix encantant obrir un llibre, passar els fulls amb els dits, olorar les seves planes noves i guixar als marge. Però els meus néts (si algun dia en tinc) potser aprendran a llegir en una pantalla d’ordinador i no en una llibreta de fulls. La seva setència cal tenir-la presemt “El futur del que es llegirà i com es llegirà dependria dels bloggers i del que aquests recomanin”. Doncs jo recomano molt. I ens pagaran per aquesta feina, em pregunto? Un paio, llest. Ja veieu.

Es van parlar de més coses és clar: de blocs i negocis, de xarxes de blocs, de blocs polítics, de blocs i educació... Fins i tot a Granollers vaig descobrir que existeix una cosa que es diu Twitter! (necessito classes urgentment! Voluntaris/es?)

Diumenge no hi vaig ser i no se què es va dir. Però sé que s’editarà pel maig un llibre amb 100 posts dels 138 que es van enviar. I entre aquestes, espero trobar-m’hi.

I fins l’any vinent... I fins el post següent.

PS Hosti! En Dessmond em diu que sí. Que sóc uns dels 100 espartans (o eren 300?) escollits (com ell), juntament amb una dotzena més de veïns que hi he vist. La llista definitiva aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Va de memes. Títol: els de les 24 preguntes?

Abans que m'arribi el meme aquest de la lleterada que la Mandarina contraproduent ha enviat al Clint, i aquest al Roberthinos, i aquest a la Musa i aquesta a..., enllesteixo un que tenia pendent (Tals, no, no m'havia oblidat) i anem a dormir tranquils.

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
Un llibre de poesia, de Lluís Solà L'arbre constant. Hi diu: "L'¡home cepat, amb un fesomia inexpressiva, baix i sorrut, és el guanyador" (és evident que no parla de mi!)

2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
Doncs el llum de sobretaula que il.lumina aquest post i els en trincats viaranys de l'estudi (els de la vida, ja tenen prou llum).

3 - Què ha estat l’últim que has mirat per la televisió?
Ahir? No ahir no vaig veure la tele... Abans-d'ahir? Potser sí...les noticies, segurament. Coi, és que si mires la tele ja no tindria temps ni de mirar els vostres blogs!

4- Sense mirar, quina hora és?
Les 20.15 h

5 - Ara mira, quina hora és?
Les 20.00 h (sempre vaig massa ràpid a tot arreu, ja veieu...fins i tot en el desig). I a sobre em dieun que sóc impuntual! Serà que l'estómac em diu que tinc gana?

6 - Deixant a un costat l’ordinador, què escoltes?
Ara estava escoltant la Tracy Chapman. I tret d'això... un moment que baixo el volum...Hosti, tu! La veïna del pis de sota que està...cantant pel celobert? Tan malament? No pot ser ella...

7 - Quant de temps vas estar fóra el dia que vas estar més temps al carrer?
Jo sóc casolà de mena; o sigui que això deu fer temps. Però, és clar, recordo dies sencers de tarambanejar per la ciutat amb la colla per allà... els vuitanta...No, no pot ser que faci tan de temps! (Ho aguantaria de nou, eh? Proposeu-m'ho!)

8 - Abans d’estar escrivint al blog, que estaves fent?
Doncs mira, avui conduint des de Montpeller! He sortit a les 6 i torno a ser aquí. Perquè? Feina, us ho juro. I no he anat a fer cap francès!

9 - Què portes posat ara mateix?
Però que us penseu? Que vaig en boles per casa! Que estem a l'hivern (diuen) i jo no tinc calefacció! Doncs vaig de negre rigorós amb sabatilles de colors.

10 - Vas somiar ahir?
Coi! Voleu dir dormint o despert? Despert, cada deu minuts estic somiant alguna cosa. Dormint. suposo que també; però no recordo mai els somnis. I mira que m'esforço...

11 - Quant de temps vas estar rient l’últim cop que vas riure?
Tinc un riure poc ostentós i moderat; però que m'encomano fàcil. si algú altre ho fa. Serà que faig riure més que ric?

12 - Què hi ha a les parets de l’habitació on estàs?
Llibres i més llibres. Caixes i més caixes. Papers i més papers. Carpetes i més carpetes. Un gravat (original) de l'Antoni Clavé. I fotos de gent que aprecio al suro del darrera. I és clar, el vostre hàlit veïnal passejant prop meu.

13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Aquest matí quan m'he afaitat davant el mirall...(això no compta?). Doncs que el meu quefe hagi tingut una atenció amb mi...(això sí que compta).

14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
REC! Per més dades, mireu usn quants post avall.

15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia..què compraries?
Tinc claríssim que això no passarà mai i ni ho voldria. Però us asseguro que si fos cert, la festa que fotaria al terrat per celebrar-ho seria per passar als annals de la catosfera. A banda d'això, un bitllet obert en avió per no parar de viatjar en un any.

16 - Alguna cosa sobre tu
Més coses encara de les que sabeu?...Això em recorda que tinc un altre meme de l'Antígona pendent que em servirà de comodí.

17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
No sé si entenc el sentit... Voleu dir alguna cosa de profit per a la humanitat? D'entrada, carregar-me algun eixelebrats: Bush, Aznar, Bin Laden, Berlusconi,...ah! no podia ser re de política. Doncs un mica més de sentit de l'humor per tothom, caram!, que ja és prou difícil sobreviure cada dia en aquesta selva!

18 - T’agrada ballar?
Que m'agradi, no vol dir que sigui ballador. Senzillament, sóc un ànec amb peus d'elefant. I mira que un bolero amb la Joana pagaria la pena!

19 - Què en penses d’en George Bush?
Vomito ara o després? (Tot i que, no ens enganyem, Bush és la màscara de qui remenen realment les cireres; aquells que no veureu mai).

20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
Espero que ni per reacció ni per revolució. Ni per davant ni per darrera. Ja en tinc una i és un sol. No cal eclipsar-la. Però un nom que sempre m'ha agradat és Aina.

21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Joder! Que també en tinc un d'aquest gènero! I vaja un! Un nom... doncs el que té, m'encanta. I si fos un altre...el meu. Per allò de seguir la tradició: avi, pare, jo i fill. Que com em dic? Coi, Veí!

22 - T’agradaria viure a l’estranger?
No. Barcelona i Catalunya m'encanten. És el que tinc i conec. Però si he dir un altre lloc ho tinc clar: la costa caribenya de Costa Rica.

23 - Què t’agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
Re. Senzillament Déu no existeix i per tant, el que m'hagi de dir, ja m'ho dic jo solet; o bé, m'agrada que m'ho recordin els amics. Us pensàveu que cauria en la trampa?

24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test
Putada... No l'anava a passar a ningú; però no seria jo si no ho fes. A qui no li he tocat el crostó encara? Doncs al Petit Far (que sol tenir un detallet amb mi de tant en tant), a la Núria Aupí (que fa poc he descobert), a la Zel (que vegi que la segueixo i m'agrada la música que hi sento) , a la Carme Fortià (que també itinera amb mi amb alguns personatges conjunts) i a la Mireia (que algun cop ha vingut per ací).

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (33): El vecino de abajo, de Mercedes Abad

“Todo el mundo quiere ajustarle las cuentas a alguien”

Un llibre amb un títol així, el veí havia de ressenyar-lo per força algun dia. Però tranquils… que no parla de ningú de vosaltres ni ningú cal que s’hi sentí reflectit. Espero... La Mercedes Abad ens fa un exercici literari encomiable des del no-res: com a partir d’una anècdota personal —les obres que durant mesos va haver de patir del seu veí de sota i que la van dur al paroxisme i a la desfici— en fa material literari per treure’n una novel·la bastida a força de situacions tragicòmiques dutes a l’extrem. Creïbles, però. Perquè ja em direu quina gràcia té això: parlar del neguit que suposa enfrontar-se a les obres d’un veí poc respectuós i disciplent. (Sort que la que tinc a sota és un encant!)

Però és cert que els que vivim a ciutat (i no tenim la sort de l’Elur, per exemple), en bloc de pisos que semblen ruscs (i no en blogs de tan bon rotllo com el nostre) pateixen sovint els exabruptes d’algun veí cabronàs, i potser ja tocava parlar del tema. L’Abad –que no és abadessa precisament–, ho fa.

L’autora construeix (tot i que tota la història va sobre enderrocs) una novel.leta àgil i entretinguda, amb esquitxos d’humor als quals ja ens té acostumats en els seus articles de diari o en novel.les precedents. Ideal per llegir al tren o al metro. (Jo només li coneixia Ligeros libertinajes sabàticos, sí, literatura eròtica, passa res?). I res més.

La protagonista (que no té nom) –potser ella mateixa?– viu plàcidament a un piset petit dedicada al transgressor ofici de traduir obres de l’alemany (serà la Duschgel?). De cop i volta, un bon dia, sense previ avis, es veu sotmesa durant deu hores al dia (de vuit a vuit) i durant dies sencers als repic de martells pneumàtics, serres radials, talladors i escarpes per les obres que el veí de sota (un pijo xuloputes indolent, d’aquets que tos tenim), ha decidit començar a fer a casa seva, i a més, de forma il.legal. Ella és una dona solitària, sense amics, simètrica, això és, ordenada i maniàtica fins la malaltia (divorciada, sense fills, d’un marit que s’ha ant a viure...amb la germana!). Una joia, vaja.

A poc a poc es a covant dins seu la necessitat de revenja i odi cap aquell ésser immund: en Miquel Aubet (potser el nom en clau dels veí vertader de l’autora?), que a més serà el culpable indirecte del trencament de l’ordinador on guardava una feina de mesos, d’un atracament a mà armada i del seu empresonament a Wad-Ras. Aquella vida tranquil.la i assossegada es va girant com un mitjó i després de l’experiència surrealista del seus pas per la presó, s’opera en ella una estranya metamorfosi que la porta a esdevenir un ésser cruel, fred, mentider i venjatiu. “La crueldad empezaba a ser un juego divertido, amén de una disposición casi permanente de mi ánimo” (p. 207)

I precisament per això, esdevé l’ídol d’una cercle d’amistats cada cop més nombrós. De gateta maula a lloba salvatge. Potser cal ser un fill de p... per triomfar en aquest món, sembla que es demana l’autora? “Callar proporciona una curiosa forma de poder” (p. 144). Potser sí.

I personatges com el seu amic veterinari, en Sergi, la seva veína del costat, una “cruella” de colló de mico (realment, el personatge més simpàtic de la història), o la seva editora i amiga de penalitats, la Clara (que dona peu a “puyas” evidents al món de l’edició amb noms en clau: Garcia Leguineche, Laia Bronsoms,...), que acabarà demanant que escrigui la seva aventura particular amb el veí de sota (i ja tenim un llibre dins un llibre...!); o uns matrimoni francès de rendistes eixelebrats en Jean-Claude i la Marie-Jolie, anirant agafant un rol particular en la seva transformació de paranoica obsessiva per l’ordre i la neteja a la paranoia de la venjança per l’odi: només l’Aubet acabarà ocupant cada segon del seu pensament. “Aplastar a alguien era una tarea ambiciosa y absorbente, que requeria múltiples y minuciosos preparativos” (p. 192) Realment, la trama que s’ordeix per fer baixar el veí de sota als inferns és d’antologia, amb algun moment delirant (una masturbació de la protagonista davant un video, per exemple. Coi, si sembla idea de Progula!).

Ho aconseguirà? I a quin preu? Al preu de la seva consciència? “Con tal de escapar de su malestar, los tímidos acometen, a veces, temeridades que harían arrendarse a los intrépidos (p. 41). Us he dit algun cop que jo sóc tímid complusiu?

Lo dicho. Lectura fàcil i sense embuts.

PS
Ah! M’oblidava. Aquests és un repte directament adreçat al Viatger (coneixeu el seu blog, oi? No? Doncs us el recomano si voleu saber detalls de racons amagats de la ciutat de Barcelona). La pregunta és: noi, a quina cruïlla es troba l’edifici que surt a la coberta de llibre? Ja tardes en respondre...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De la carpeta del veí (7): Quimera

Hòstia! M'ha agafat una febrada momentània i m'he posat a escriure en castellà. La culpable és la Duschgel, que després de llegir un post seu, vés per on, em va fer venir ganes de respondre-li en la llengua del país veí. Tot va prendre un aire mariner que no el podia parar. I en va sortir això. Espero que el mal em passi. (He retocat lleugerament el comentari que hi vaig deixar, plagat de faltes).

__________________________________

Había un lugar, allí donde el horizonte amaina, donde mis ojos vislumbraban un deseo. Mucho tiempo dirigí hacia allí mi brújula, siguiendo la estela de delfines y el trazo disoluto de las estrellas. Creí una vez acercarme a ella; pues percibí perfectamente la oquedad que dejaba en zambullirse; pero por más que acariciaba su perfil con la mirada, la distancia se me antojaba más y más lejana. Comprendí entonces que por más que cercenara en el empeño, todo esfuerzo me era inútil. No nos está dado a los humanos alcanzar el cielo. Cerré los ojos, pues, y el viento del norte vino en mi ayuda. Ya no era necesario bogar a todo trapo. La nave avanzaba sola sin guía ni faro que anunciara el rumbo. La espuma me salpicaba el rostro y notaba como surcaba el mar, sin oleaje, en pos de una perdición eterna. Supe, después de siete días y siete noches en total oscuridad -no preguntadme cómo-, que había arribado a puerto. Una leve brisa acaricio mi tez torneada al sol. Ella estaba allí, languideciendo su cola. "Tardaste en entender", me dijo. Acerqué mis dedos a sus labios y en el roce húmedo de su piel de escamas, sucumbí a la profundidad de su mirada. Ya no era yo, sino mi deseo. Y en él, todo oráculo fue en balde. Nos quedamos quietos los dos, en silencio, como dicen que se aman los amantes que se han amado mucho. Y ya no hubo más mares, ni horizontes, ni destellos en el cielo. Sólo su piel salada y mi ansia en su boca.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Bartomeu, pal de paller

Continuen els Concentrats de Progula al programa Calents i contents, d'ONA FM (!03.5). Ara, és la trista història d'un col.leccionista peculiar. Vosaltres deveu ser d'aquells que aneu als Encants a completar col.leccions de Bola de Drac Z, El porqué de las cosas o dels Teletubbies. Però en Batormeu, que és xofer de professió té altres inquiets culturals i busca el seu número 2.194. De què? Escolteu i ho sabreu. I en aquesta recerca, es troba amb la Patrícia, una cap de seguretat poc segura de si mateixa. En fi, una altra anada d'olla de la penya proguliana. No cal que aplaudiu. (Potser millor, no cal ni que l'escolteu). Però la veu del Mestre Vigó, us imposarà silenci. (I si he canviat el títol és perquè ja no recordava quin li vem posar. Els de Progula, som així).

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (32) El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger

“L’home que cau, no pot sentir o notar que toca fons. Va caient i caient” (p. 249)

Aquest és un d’aquells llibres que cal llegir en l’etapa adolescent. No ho vaig fer aleshores i ho he fet ara; segurament perquè n’he sentit parlar força darrerament.

El llibre és un viatge a enlloc. Una fugida sense destí clar Escrit en primera persona, en forma de dietari personal, l’arrencada ja és un declaració d’intencions: “Si debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans detenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes.” El seu protagonista, en Holden, un jove benplantat de disset anys, de família rica i posició privilegiada, ens va relatant la seva fugida de l’instituí i els seu vagareig per la ciutat de Nova York durant tres dies. La trama transcorre en les quaranta-vuit hores següents a la fugida de d’institut. Un centre elitista d’on Holden serà expulsat i on ha suspès —com és habitual— tot i on pul·lulen altres adolescents de tarannà ben llardós (“Jo era l’únic malparit normal que hi havia en l’edifici sencer”). En el seu viacrucis, anem coneixent el seu passat i el seu present, en una ciutat dura i immisericorde (“Nova York és horrible quan algú es fot a riure sol al carrer tard de nit!”). Té un germà gran guionista a Hollywood (en D.B.) a qui admira i respecta i una germana petita a qui adora, la Phoebe. Un germà petit, l’Allie, va morir de leucèmia quan ell tenia tretze anys.

La novel·la excel·leix en pessimisme per tot els seus porus. Ja no és tan sols com veu el món en Holden, ple d’imbècils, estúpids i hipòcrites; sinó que precisament els individus que es va trobant pel camí responen a aquest cànon. Per ell, tothom “està a l’altra banda”. És, doncs, la clàssica aptitud de noi adolescent. La que hem tingut tots i tots tindran (“Aquell tio era tan sensible com la tapa del vàter”). En Holden té atacs de violència continguda; una memòria i un sentit del deure nul; i un parell d’amigues íntimes (la Sally, la Jane) que estan tan perdudes i desorientades com ell i el cap ple d’ocellets (“El sexe és una cosa que no entenc”). El llenguatge és bàsic, barroer, molt col·loquial, primari; no fa cap frase que no empri un “i tota la pesca”, “alguna cosa així”, “malparit de merda”, ...i etcètera”, “un cony de ...” o perles per l’estil. El lector és conduït per la mà de Holden a un món real vist per ulls del jove. Aleshores, el protagonista ja no apareix com a botxí, sinó com a víctima. El món és ple d’enveges, falsedats, egoismes i hipocresia. Els adults que va trobant al tren, al taxis, als bars, als hotels, al carrer,... li conformen tothora la seva teoria. Potser tan sols dues senzilles monges semblen trencar el cànon. I, és clar, la seva germaneta Phoebe, que podria ser el darrer escull de salvació.

En Holden li surt tot al revés de com voldria. Està barallat amb el món i el món no l’entén: “Sempre passa alguna cosa...”. A voltes, els seus pensaments ens fan pensar en un piscòtic (“La gent no et creu mai”). Però en el fons, en Holden és un ànima tendra; desorientada i dúctil. Que busca un camí clar i només troba llops a cada revolt. Els pares massa ocupats per la feina i les seves reunions socials; professors d’institut que volen el seu cos; companys que li giren l’espatlla,..Coi, fa por pensar que tots hem passat per aquí! Ell només vol ser un “vigilant en el camp de sègol”, (ja he dit el misteri del títol!) per evitar que altres xavals com ell caiguin al precipici. Se’n sortirà?

La història va ser escrita el 1945; i Salinger és un dels integrants de “la generació perduda”, caracteritzada per un pessimisme i una angoixa permanent. El llibre n’és un clar reflex. Resoldrà en Holden Caufiled els seus dubtes? A vegades, només en l’origen estan les respostes. Busqueu-les en el llibre.

I si més no, està bé que sigui de lectura recomenada a l'ESO.

No us desplaurà.

O si.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De memes: o faixa o caixa (jo caixa, que la pela és la pela)

Aquest és el primer MEME de l'any. Cielos! I espero que no en vinguin gaire més per ara. Però si em cauen, els faré, que jo sóc molt complidor!

Me'l passa el Taxi Driver (a que queda guapo així!), un taxista blocaire collonut (per tu, tot, xavalote!), però si sou dones, millor no mireu el seu post d'avui (ho fare de seguida, oi? Doncs sigueu comprensives, que diu que us estima, com jo a ell).

En fi, es tracta d'escollir entre una de les dues opcions que es plantegen. Hosti! És tan difícil com si em diguessin: què vols, una mulata o una caribenya?. Valor y al toro, doncs.

1. Estiu - hivern: Estiu, evidentment. I no per la platja. És quan els cossos van més lleugers de roba. És quan fem vacances. I sobretot, no se'm posa el fred als peus. I jo no esquio!
2. Anar de festa - quedar-se tranquil a casa: Doncs depèn. A casa ja fem prou festes, no? Això val? Per rar que sembli, jo sóc home tranquil, reservat i tímidot. O sigui, que a casa s'està molt bé. Ara, si cal cremar la ciutat, jo vestit de piròman i amb l'escamot d'avantgaurda.
3. Fer matances del porc - ni parlar-ne, de matances: El porc pot ser l'Aznar, el Rouco o la Palacios? A mi em xifla l'embotit i si cal passar al pobre porc per l'adreçador, es fa i llestos.
4. Nadal - que no existís, el Nadal: El Nadal en concret i les festes nadalenques en general em posen de mala llet del cagar. No per això de jalar i retrobament familiar, que sí que m'agrada. És que és un no parar, caram! I la gent embogeix amb els regals, la loteria i les festes de Cap d'Any!
5. Aixecar-se prest - vetllar fins tard: Els meus bioritmes comencen a desvetllar-se a partir de les deu de la nit. De bon matí, ni seu us acudeixi picar a la porta.
6. Platja - muntanya: Sóc home de secà, jo. Però si la platja és de Menorca o de l'Empordà... i a més nudista, hi vaig de cap. Al millor trobo la Sabateta a l'Illa Roja...
7. Una excursió a peu - anar a dinar en cotxe: Juàs! Si us digués al que em dedico...
8. Ferrero Rocher - Mon Cheri: Tot el que dugui xocolata m'ho poso entre pit i espatlla. Però millor els segons, ja que m'ho empasso amb francès inclòs.
9. Pare Noël - Reis Mags: Respondré com el Driver: VISA O MASTERCARD? (Jo, no tinc ni una ni l'altra. Sóc rar de collons, d'acord).
10. Cinema de terror - comèdia: Per terror, ja tenim l'OPUS. Per Comèdia, el tripartit. Jo em quedo amb les del Woody Allen i les del Kubrik.
11. Alonso - anti-Alonso: Anti-Alonso, of course!!! Forza Ferrari
12. Avió - vaixell: Jo, la meva amotu.
13. Mirar una pel·lícula - veure el futbol: Va nenes, que sóc un xollo: us duc al cine a veure el que vulgueu!.
14. Tenir un ca - un moix: millor una gateta domesticada.
15. Fer sobretaula - enllestir ràpid: Depèn del "pallisses" del contertulis. Jo xerro poc i escolto molt. Diguem que sobretaula moderada; i sotallit relaxant.
16. Te - cafè: Tallat, poc sucre i llet calenta.
17. Xocolata blanca - xocolata negra: M'ofèn la pregunta.
18. Comprar a una gran superfície - a un petit comerç del barri: Anar a comprar no és el meu fort. Si puc remenar, millor. Però l'encant del botiguer de tota la vida no té preu.
19. Reial Madrid - Barça: Cal respondre?

i jo afegeixo la que fa vint i així arrodonim.

20. Pit o cul: pit pel davant, cul pel darrera. Elemental.

I ara l'he de passar? Normalment sempre ho faig però no repeteixo mai. O sigui que si es passen per aquí, li encolomo el meme a tres donzelles: l'Alepsi (que area que acaba la carerra té més temps), a la Zel (que la tinc molt abandonada) i a la Rosa (i aixi li torno el rentaplats que em va deixar i el tanga que es va deixar a casa l'altre nit). I així poso a la Crue més gelosa que un paó de Gandia (ella encara no sap una cosa que jo si sé).

Ah ! I dues coses més:

Una) he canviat el "felpudo" del replà. Vigileu no embrutar-me'l gaire. Especialment els que tingueu gossets i gatets (o Gatots). És un regal personaliztat de la Silver Blue Sea, aquella sireneta que mira cap a l'altra cara de la lluna. I mai sé si la troba...

Dues) Que coi passa a les escales A, C, E, F, I i K (aquesta té "vidilla" que és la meva), que encara no ha caigut el relat de la Història veïnal? Val... alguns ja us heu excusat via email, però no tinc cap més relat a la bústia!

I el mes que ve, vindrà la tercera tongada.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El veí a Trama y Texturas

Avui us recomano que visiteu els amics de Trama y texturas.

Sí, avui parlen d'aquest humil blog. (Seràs pedant, veí! ) Us recomano la seva visita a banda que un servidor s'hi vegi reflectit (que una mica també, què caram!), també perquè sempre trobareu la citació d'algun blog que, des d'un punt de vista literari o de literatura, us pot fer el pes. Cada vegada m'adono més que en això dels blogs hi ha gent per tot i de tot; i de molt nivell. Alguns dels nostres veïns ja havien respost el qüestionari i havien aparegut. Ara, m'ha tocat el torn.

Evidentment, sóc jo mateix qui ha respost les preguntes de presentació. I m'he permès recomanar tres blogs més. Això sempre fa un cer repèl; però crec que les tres escollides (hosti tu! ara veig que són noies! Casualitat?), s'ho mereixen.

En fi, que seguim amb les Històries veïnals a la porta del costat!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Històries veïnals: segona tongada...

Bé. S'han acabat les vacances nadalenques, hem fet una festa de Cap d'Any al pis de dalt, ja han passat el Reis, i amb el nou any i el retorn a la feina comencen també les Històries veïnals. Ja en tinc dues al sarró. I espero que vagin caient la resta a poc a poc. I així, anar les penjant per a divertimento popular.

Si voleu, ja podeu anar a veure què s'hi diu (i que s'hi cou) per les diferents escales... Reconec que alguns veïns ho haureu tingut difícil. Però confio plenament amb valtros.

PS
(No, aquest any tampoc m'ha tocat cap mena la loteria, els Reis no m'han dut la Harley Davidson somiada i he hagut de tornat al dur i quotidià (que no penós) treball. Però estic sa, segueixo tenint blog i sóc mitjanament feliç. Què més vull?

Àpali!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De cinema (set): REC !

Angoixant.

Molt angoixant i marejant. El que es demana a una pel.lícula de terror és que et tingui en tensió durant la seva projecció i que et clavi algun aparell d’ensurts; encara que sàpigues quan vindran. La peli d’en Balagueró té això i més. La història en si no és original, però si el tractament formal. Tot comença (i tranquils, que no explicaré gaire més res) per un reportatge televisiu que un càmera i una locutora d’un programa de nit fan al Parc de Bombers de Barcelona. La idea és explicar com actua el cos de Bombers en una nit qualsevol. I l’originalitat rau aquí: que tota la pel.li –que comença com un vertader documental- està vista des dels ulls del càmera, professional i obedient a les ordres de la seva companya (¡Pablo, grábalo todo por tu puta madre!").

A la pel.licula hi ha por, hi ha sang, hi ha crits, hi ha nervis, hi ha tensió, hi ha ensurts, hi ha corredisses, hi ha foscor, hi ha un batec accelerat dels cors, hi ha un misteri que flota en l’ambient des que els dos bombers i els dos membres de l’equip televisiu entren a la casa de veïns (externament, un edifici de la Rambla Catalunya), alertats per uns espaorosos crits i cops que fa una veïna del segon, ja gran. Al replà de l’entrada –que no s’assembla pas al nostre– es troben la resta de veïns expectants. Amb ells viuran una experiència inenarrable: dos policies nacionals (no hi havia mossos desplegats el 2006!); un matrimoni d’ancians, una família de xinesos (pare, mare i fill) , una dona amb la seva filla petita; un vell efeminat i el president de l’escala. I a partir d’aquí, la sorpresa, la por, l’angoixa i el neguit. I els espectadors de la sala, amb ells. Voldreu escapar, voldreu córrer, i que tot acabi i no podreu. Perquè la història us haurà enganxat. Un treball d’actors de nivell. Un moviment de càmera, trepidant.

Balagueró ja em va agradar amb Darkness i Frágiles. En aquesta, potser no se supera; però a mi em va, literalment, marejar. Vaig sortir amb una pressió al pit i el cap enterbolit de tant seguir la càmera amunt i avall.

Patireu? Potser. Però això voldrà dir que la peli és bona. I que a mi m'ha agradat.

Paraula de veí.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Festa veïnal de Cap d'Any: Acte II (Escena final)

Després del bany comunitari on ja tothom es va deixar anar i es vam jurar mútuament amistat eterna, vam passar a la sauna.


-Coi, Veí, tens unes instal.laciosn que déu-n'hi do! -va fer la Meta
-Aprofiteu ara, que obro només per aquestes dates...
-I si t'ho demanem amb temps? -va afegir-se la Dusch, amb veu melosa.

Jo patia per si la casa me la deixaven com l'altre vegada...

-Buenuuuuuu. Perquè sou vosaltres, que si no...

En un moment donat, després de relaxar-nos àvidament, algú va proposar jugar a "Un, dos, tres pica paret". I és clar, a qui no sabeu qui li va tocar parar el primer? Al Veí, és clar!


Les noies van posar-se en perfecta filera per tal de no donar peixet a ninguna..., la CAfé Amb Llet en primera línia.


La Joana, que ja estava una mica cansada de tanta tonteria, es va treure el fuet... i va començar a donar odres. I ja sabeu que quan una dona amb llums es posa "farruca", cal obeir...

- És que nois, amb tanta tonteria i tan joc nyonyo , sembleu aquells...!


I ens va posar a tots ferms i en "¡linea de a uno, joder!"... I en Tondo, en primer terme, per no perdre pistonada.

-Treu la mà d'aquí davant, caram! -va inquirir, la Joana, ferma.

I quan el noi va obeir, cohibit i capcot, la Llum de Dona no va poder més que pronunciar, amb les mans al cap:

-Osti! Xaval! Això no pot ser natural! Ara mateix farem un agermanament tarragoní-gironenc que ens passarem directament pel folre els del Cap i Casal!

I s'hi va amorrar, de genolls, com si li anés l'aire que respirava.

I allò va ser l'inici de la desbandada general....

Sort que el Gatot, que està en tot, en va donar a tots una bona alimentació per anar fent boca...


- Jo m'hen vaig a ensenyar-li a la Violette que és això del salt del tigre (això de tenir ne un al nick li havia trastocat); que es veu que d'allà on ve ella, no es practica -va dir el Gatot mentre l'agafava directament del "moulin" rouge i se l'enduia passadís avall.
-Ei! Vigila amb el ventilador! No et passi com un amic meu...fa uns dies -el vaig advertir!



-I dels meus preservatiu, què? En porto a tutti plein per tothom i ningú els tasta-va mostrar la Joana Torres. -I a més, SÓN COMESTIBLES! -va afegir.

I vinga tots a agafar provisions a cor què vols. El que passa, que al pobre Driver ningú li va dir que s'havien de menjar un cop oberts! i tenia a la pobra Joana T. a l'espera i un pèl desencaixada .

Sort que per alli passava l'Anna i li va explicar, fil per randa, com es col.locaven i com calia assaborir-los...Les dues van fer-li duo de trompeta que riu-te'n tu del que tocava retirada amb el general Custer i el seu setè de Cavalleria!

-Nenes, teniu el taxi pagat de per vida! -van ser les últimes paraules que li vaig sentir dir.

De sobte, vaig escoltar un "Arrrrhhhgh" horrorós que venia de la cambra de bany. Vaig anar-hi corrents, pensant que algú s'hauria fotut plat de dutxa avall...

- Nois! Ja no puc més -va exclamar en Clint en un moment donat. -Crec que m'he TRENCAT de tan exercici!

- Vine xato. que jo t'enganxo el que vulguis....-va saltar ràpida la Rosa, que estava de xarrera amb la Terra. Agafa't aquí fort i no caiguis!

-Ei. ei! Menys presses senyoreta! Que si el Clint vol una barana salvadora, jo estava primer,eh? -va replicar la Terra, que si alguna cosa té la noia, és que ho té tot molt bens posat sobre el mateix.. .terra, vull dir.


I jo que anava a parlar-li del sol i les estrelles... Ja veia que aquí, el més espavilat volava i tothom es buscava la mitja taronja o dues de senceres. I jo em quedava per vestir sants. Vagarejant per les cambres, en una hi vaig trobar això...

De qui podia ser? Vaig obrir l'ampolla i, òbviament, era una missatge de la Silver que havia escrit... "Recordes aquell massatge de fa temps? Voldria repetir".

Coi! És que les dones mai en tenen prou, eh? Doncs vinga, a buscar-la i a complir com un bon mariner. I quan la vaig trobar, el Viatger ja se m'havia avançat!

-És que com que tardaves... -va fer com excusa la Silver.
-Li explicava un peli d'aquelles que feien al Maryland, de la Plaça Urquinaona...la sala X aquella que ja no funciona... -va començar a justificar-se el manso...
-Pel.lícula et donaré a tu, jo...

El que vaig desaparèixer vaig ser jo a buscar més fortuna.

Al rebedor que duia a l'estudi vaig trobar la Lingüista i Té la Mà d'aquesta guisa. Evidentment la llengua d'una i la mà de l'altre estaven ben enfeinats...

-I que tal pronuncieu la "e oberta" per allà baix, a Reus -deia ella amb un gra do de llengua.
-El que t'obriré a tu serà una altra cosa, xiqueta...-li responia l'alumne reusenc. Tu ha sentit parlar del dialecte "apitxat"?

Era ja ben entrada la nit i les forces començaven a decaure. Vaig posar una música que acompanyés l'ambient, després de tant Iron Maden, Deep Purple, Led Zepellin, Bruce Springteen i Rolling Stones. Bossa Nova, sí, seria el més indicat.


La Déja Vie, cansada ja de tant reportatge em va demanar que li fes una foto a ella

-Si no, no sortiré enlloc al final!

Jo obedient com sóc, me la vaig currar. La foto..."Clic"

I quan anava a posar-li el trípode entre pit i esquena, em salta pel darrera el Gatot.

-Aparta, nen, que jo me l'havia demanat abans!
-Però que no estaves amb la Violette?
-Ara hi torno. És que els de SALT hem de fer l'idem a cada moment....
-Noi, una cosa és l'amistat i una altra que...

Però ja no vaig seguir. Els argument felins del mestre Gatot ja havien captivat la meva musa fotògrafa.

-Torna d'aquí una estona, xaval... O ajunta't!
-Mira, la noia té vida per llarg. Vinc després.

Recollint roba diversa que anava trobant aquí i allí vaig pensar de posar una rentadora. En arribar em vaig trobar la Dusch d'aquesta manera.,.

-Noi, ja era hora! Estic a punt per fer la bugada.
-I duràs el gel, és clar!
-Sabó, aquest cop, sabó. No t'agrad tan ensabonar la gent a tu...

Just quan començava a posar el programa curt, em tornen a destorbar. Algú em tustava l'espatlla dreta. Aquest cop era el Rondaire.

-Ei! que jo tinc una urgència! La Dusch m'ha dit que m'ensenyaria l'alemany...
-I ha de ser justament ARA???
-És que l'alemany no és el que et penses -va fer ella, mentre se li pujava al damunt de la seva salxitxa de Frankfurt.
-Ostres noi! Ja estàs recuperat del cagar, eh?

Emprenyat, vaig entrar a la cuina. Tenia gana. Hi vaig trobar a l'Euria que li estava fent dos ous ferrats al Uribetyy

-Tu posa'm-hi sal, que el pa amb oli ja te'l faig jo - deia el tros de químic aquell mentre li llengotejava tot el pitram.
-Vigila nena que aquest noi té molts polvos "químics" al damunt...

-Algu té tabac? -va demanar la Arare des de l'habitació dels convidats.
Jo que no fumo, em vaig maleir els ossos en aquell moment. El Roberthinos, que era una màquina de tren incansable, va sortir ràpid amb el seu paquet ben obert. El de tabac, vull dir...

-Jo encendre el teu foc...- va fer l'aprenenent de salsero
-Serà, apagaràs el seu foc, no? -li vaig voler corregir.
-Foc? Qui ha dic foc? Que vinc! -va abraonar-se la Joana després d'acabar rotundament amb en Tondo.


Quan ja el sol sortia per Ontinyent, i pels que varen decidir aixoplugar-se una estona. la CafeAmb Llet els va dur a tots una mica d'ella mateixa amb tot el seu cor. Un encant... (Ara els voldrem així cada matí).


I és clar, després va caldre rentar tots els estris de la festa. Sort que la veïna del pis de sota que és un sol de primavera, té rentaplats i me'l va prestar per aquella nit (me'l puc quedar?)...


I mentre sonava en rumrumeig del rentaplats -per un dia no els hauria, (Euria he dit?) de rentar a mà-; la gent va anar a acomodar-se pels racons, els sofàs i les cambres. Sembalven uns anegelets, tots ells i elles.


I un silenci va enteranyinar totes les parets de la casa...

A fora al carrer, sentia una sirena llunyana. A casa no venien perquè l'incendi ja s'havia apagat tot sol... I fins la propera.

Per anar a dormir amb una dolçor als llavis, vaig endur-me un parell de trufes que havia dut algú al llindar de la porta de la meva habitació.

Quan me la posava als llavis vaig veure de seguida qui les havia dut. El tanga vermell era inconfusible.

-Ja era hora, Veí! -va dir una veu sobre el llit estant.


-Noia, els bombons, com vós, sempre per les postres...

I ara sí, finalment, vaig tastar el Nou Any.

I fins el 2009!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: