31 de març de 2008

Del museu del disseny friki (4): la bici empalada


Sort en tinc del Marphille (gràies, mestre!) que si m'hagués de refiar de la resta del veïnat... On està aquell allau d'objectes frikis que em deixaríeu al davant de la porta de casa pel meu Museu? Eihn? Ja veig que hauré de llogar l'habitació per a altres menesteres. En fi,... ja aniré amb la màquina de fotos al damunt i apunt, a veure que pillo.

A punt, deia, per si pillo aquesta bici per algun lloc de la ciutat. Jo sóc usuari del Bicing, i mai he vsit aquest model esperant-me al dispensador...És nou? És per a VIP's? És per a sementals? És clar, que ara que hi penso...; no sé si mai he vist ningú esperant-me així...

Em demano si en aquesta bici l'alçada del seient va en consonància amb l'alçada del quadre...; és a dir, si s'aixequen tos dos alhora. Vós ja m'enteneu.

Àpali!

Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:



PS
Per cert, el cadàver aquest va ara pel 15è esglaó. A veure si en una setmana el rematem JA entre els que falteu i el podem enterrar dignament, caram!; que estic cansat d'anar picant portes reclamant un verset! Coi de recoi!

PSS
Per l'objecte del post, a sobre del mal gust...té preu! Uns 1.650 euros. Coi, per això paguem una de carn i ossos que ens empali a nosaltres! En fi; això, ehem, bé; que el Museu està buit, deia...



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

29 de març de 2008

De música: Plant i Kraus



Veïns/es,
no acostumo a recomanar música perquè no és el meu fort (si és que en tinc algun), però un amic m'ha passat el següent link. En aquesta pàgina podeu sentir el disc sencer que van fer fa uns mesos Alison Kraus (la nina barby del blue grass) i Robert Plant (el cantant de Led Zepellin) "Raising Sand", que in
clou una versió del "Trampled Rose" de Tom Waits: "Rich woman" i "Please, read the letter" tampoc tenen desperdici. Curiós maridatge, aquest.


Heu de clicar aquí per sentir-lo:

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

28 de març de 2008

De sopars blocaires: en Carretero i la seva feixuga carreta

El nostre estimat amic Dessmond, agitador cultural i activista blocaire on hi hagin, ha muntat el tercer sopar-tertúlia amb un altre polític de primera fila en la convulsa escena catalana actual: en Joan Carretero. Aquest home, i el seu Reagrupament.cat, tenen força coses a dir en el futur del catalansme sobiranista; o e lque és el mateix, l'independentisme, ras i curt..

Jo vaig anar a la del David Madí i va ser prou interessant; tant pel personatge com per la gent blocaire (i no blocaire) que hi vaig trobar. Us animo anar-hi aquest cop altra vegada. Sé que serà a Barcelona, en un lloc del Casc Antic; que permet el debat i el passeig tranquil al seu voltant. Fins i tot, fer alguna copa després en algun dels baretos de la zona per als més noctàmbuls (sí, ja sé, tots treballem l'endemà...) . Em sembla que abans del sopar-conferència es pot fer una trobada informal in situ per fer-la petar i escalfar motors entre aquells que es vulguin conèixer o retrobar abans d'entaular-se.

El sopar-conferència té sempre un debat a les postres amb el convidat, a partir de les preguntes que se li fan arribar i que la seva intervenció hagi suscitat.

Si ja sé, hi haurà una pregunta obligada: ¿amb qui faries parella en una torneig de botifarra: amb el Luigi, el Puigi o l'Uri? Me l'apunto.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

26 de març de 2008

De la carpeta del veí (9): La vella i la noia


Para Antígona, hacedora de sueños


"Potser hi ha un cert presagi en els crits que, del llit estant, m’arriben somorts des del carrer. Aquest matí, en despertar-me, la veu quotidiana em deia que avui trobaria la raó del meu desassossec. Surto de l’estança que tinc llogada al barri vell i baixo, sense ni rentar-me, els graons de l’escala. M’atanso al mercat que un cop per setmana s’instal·la a la plaça. És tard i una corrua de gent es belluga en un desordre tàcit.

Estem al pic de l’hivern i el sol, tímid, amb prou feines escalfa els racons més ombrívols. Sóc nou al barri i cada cop se m’apareix com un nou escenari. Passejo d’esma per parades, valorant qualitats i preus. Davant per davant, sento veus que s’alcen en un combat desigual, reclamant l’atenció dels desvagats. La gent passa rabent i ensopego sovint amb els seus embalums. Tots menteixen, i jo em deixo agombolar pels seus preàmbuls. Futileses.

Al final de la llarga corrua hi ha una vella que sembla mirar enlloc. Al seu costat, dempeus, una nina –la seva néta?– va recitant, salmòdicament, en una lletania monocorde, productes i preus. Són els foragitats del cercle. Els pàries de la terra. Fa feredat de veure’n els peus descalços i els esparracs del que, antany foren vestits balders... I en canvi, la mirada de la nina és vivíssima, sota un atur velat que em cisella; els cabells esbullats, caient-li en sanefes impossible sobre les espatlles primes, els pits menuts. Em fa vergonya, però reconec una erecció que em neix a l’entrecuix. Ni em somriu quan li adreço un gest inequívoc al seu gènere. La vella em mira sense mirar. És cega. Ara m’adono del fet i em retiro inconscient, un pas, avergonyit de la descoberta. Senyalo sense presa unes verdures, terroses, que jeuen maldisposades en safates adustes. Són realment repelents; rugoses, però en la seva lletjor està el seu encant. És un transsecte sense mots. I en el gest del bescanvi sembla com si l’Eternitat s’aturés en la mà estirada de la noia. Em sotgen de cop i volta, tots els neguits que fa temps m’agombolen. Toco lleugerament el seu palmell en dipositar-hi tres monedes que no atansen ni la meitat del preu que em demana. La vella li pren ràpid i acota el cap, en una afirmació implícita. És cega, no sorda; i el tràfec dels diners li accentua l’ànim. Però en aquesta escena ningú ha obert els llavis. Em sento trist i brut alhora i giro cua, vers el meu reducte.

Retorno a la cambra. Fa dies que no airejo llençols ni faig dissabte. Una mandra atàvica fa temps que jau per les parets i m’impedeix obrir finestres i deixar que un aire fred trenqui la solidesa dels àcars que empolseguen l’ambient. Però ara tinc gana. He pujat corrents els graons fins dalt el pis només amb una certesa. No vull més que preparar-me un àpat frugal, amb l’estranya convicció que potser serà la darrera menjada. Poso aigua a bullir al fogons. La pica és plena de plats bruts que ja no endreçaré.

I mentre em duc la forquilla als llavis, en aquest gest trivial, sé que aquest acte té una fatalitat intrínseca. M’aboco als records que fa temps vaig oblidar. Volgudament pretèrits. Caducs. Recordo l’esquena anònima que fa dies va dibuixar uns plecs al matalàs. Procuro evocar uns peus freds i una mans crispades sobre un pit minúscul. El mateix pit que deu tenir la venedora? El fred als peus de la vella? Hi ha una successió d’imatges que s’apareixen al mirall i no n’encalço cap. Miro per la finestra, una simple escletxa barrada a la paret. Recordo una olor de brou, un tacte rugós als dits, uns sorolls de plors, uns paisatges emboirats, un gust de tarongina als llavis.

Em duc les mans a les temples i em quedo fixa’t en un passat dolorós i recent. Tan sols els últims crits dels venedors al mercat i una ànsia al pit em retornen, de cop, a la realitat fingida. És real el que veig o és tan sols un somni que ara transcric? Rera l’envà, sento discutir els veïns. Ell és vigilant nocturn; ella caixera. Tenen trobades ocasionals, breus i intenses; com si cada embat fos el darrer. M’alço. Els seus crits em diuen que hauré de morir prest. Perquè no hi ha res més trist que voler-se etern. Fa temps que vaig arrencar els darrers fulls del calendari. No hi ha vaixells de retorn. Ni rades on refugiar-se de la tempesta. Em deixo anar, doncs; sense subterfugis.

Baixo corrents els graons. Necessito el seu perdó abans de partir. Però el paisatge és inconnex. Els venedors tanquen els darrers tràmits i aixequen els seus taulells gastats. Una dona m’ofereix el seu cos a un preu irrisori. Em sap pobre. Però no hi ha rastre de la nena ni la vella. Tan sols el cercle polsegós de la caixa de fusta on jeien i una lleu olor nostàlgica a l'ambient. I un plor convuls em ve a sotjar els pulmons i em sacseja el pit. No fumo, però em vindria de gust un darrer cigarret.

Sento com algú se m’atansa ràpid pel darrera i em clava el fibló. Endins. Ben endins. Tenia una esperança vague i la vaig deixar a fugir. A consciència. Caic de genollons a terra.. I mentre tanco els ulls sé que ningú vindrà ja a llevar-me la pols dels llavis.

I un plat es refredarà a la taula.

Fins que, de nou, un altre Espectre torni a ocupar la meva estança i el cercle recomenci, de bell nou, com una sínia impertèrrita. Atàvica."


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:


Votam al TOP CATALÀ!

24 de març de 2008

De lectura (38): El celler, de Noah Gordon

Simpàtic i anodí.

Un llibre àgil, planer –de planifoli–, i digerible ; com tots els de Noah Gordon. Un bestseller de bella factura i impecable estructura. Però un llibre fred; sense ànima ni sang. Com la majoria dels best-ellers. No dic com la majoria dels de Gordon (li’n conec tan sols El doctor i El último judio), que em semblen molt millors que el que ens ocupa.

Josep és un jove pagès de Santa Eulàlia,un poble fictici que podria ser qualsevol de l’Alt Penedès. Segon en la línia de successió, s’ha de buscar la vida, ja que el seu germà gran, en Donat (un nom ben curiós, oi?), és qui ha d’heretar les terres del pare. Un personatge misteriós, en Peña, un militar retirat, apareix en escena de la mà de l’adoguer del poble, en Nivaldo, un antiliberal convençut que ha tingut cura dels dos germans a la mort del seu pare; per tal d’entrenar alguns joves de la contrada que volen buscar en la milícia un futur segur.

Estem en plena època de la tercera guerra carlina. I aquests joves (“la colla dels caçadors”) es veuen mesclats, sense saber-ho, en l’assassinat del general Prim. En la fugida, en Josep recaurà al Rosselló on aprendrà l’art de la viticultura. Serà de retorn a casa, anys després, que refarà la seva vida, les seves relacions amb el seu germà (li comprarà la seva part de les terres i la casa a canvi d'un lloguer) i començarà a produir un vi propi i excel.lent. Una trama senzilla, doncs. Entremig, escenes de la vida quotidiana a pagès que queden esbossades per un simple motiu d’anar omplint pàgines: el món del mercats, els oficis tradicionals, el paper de l’església, la vida castellera, el pes de la paraula donada, les relacions de família, els aplecs i les festes,... i alguna concessió literària (com al relació homosexual del mossèn del poble).

La novel·la és, en essència, un elogi a la constància, a l’esperit de lluita i superació, i a la feina ben feta. Molt convergent, doncs. Però els personatges semblen titelles, sense gaire esma ni suc. En Josep, que podria ser un personatge complex, em sembla anodí. Potser la vídua jove, la Maria del Mar, Però Gordon fa treure més suc en la verema que la complexitat narrativa dels seus personatges. Això sí, els costums del món rural, i especialment, el del conreu de la vinya, hi queden ben explicitats.

Lectura ideal d’estiu; de sol i platja. Capítols breus i un llenguatge planer que permeten reprendre al lectura en qualsevol moment. Recomanable només en aquest sentit.

Un llibre que es llegeix ràpid i s’oblida més ràpidament encara.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

18 de març de 2008

De cinema (vuit): Cometas en el cielo

Vaig fer la ressenya del llibre fa un temps. Si en voleu saber la trama, l'haureu heu de llegir. I si en voleu tenir més informació cliqueu aquí. No la repetiré, que em canso. Ara, tan sol faré el comentari de la peli. I començaré dient que em malfio sempre de les adaptacions cinematogràfiques de les obres literàries. Però és, clar, avui dia molts escriptors ja escriuen en clau de guió cinematogràfic; és a dir, que ja pensen en la peli que se’n farà. Aquest és un exemple clar.

Però que els llibres tinguin un lectura fílmica no vol dir que segueixin el mateix llenguatge i per tant, els resultats són desiguals. Aquest és un cas evident, per mi. Quan llegim sempre ens fem una imatge “mental” de com son els personatges i els paisatges que l’escriptor descriu. En el cas dels paisatges –i segurament influenciat per les imatges que ens arriben dels telenotícies–, la clava. El Kabul que surt a l’inici (cosmopolita, divers, alegre) en contrast radical amb el Kabul desèrtic, miserable, tristíssim dels talibans, és tal com en pensava. En el cas dels personatges; però, no hi veig el mateix. La peli em sembla amb un evident manca de ritme; que avança a talls amb punts d’inflexió més o menys reeixits (la lapidació, la violació,...) No deuria ser fàcil filmar certes escenes en un entorn islàmic (la peli està filmada a Afganistan mateix). De tots els protagonistes, Hassan, el nen hazara, l'amic d'Amin, pastun; em sembla el més versemblant. La resta, senzillament correctes. La peli, molt “holywoodiana”, és força fidel a l’obra tot i que, per força, és deixa escenes al tinter.

Jo em quedo amb el llibre.

PS
I al cinema, vaig veure que aviat s’estrenarà Seda, una altra peli basada en un llibre de culte. En aquest cas, un LLIBRE en majúscules. Alguna cosa en vaig dir fa temps, també. I ja m’imagino que tampoc m’agradarà la peli.

PPS
I us recordo que el cadàver exquisit seguiex viu. Estem només al setè esglaó i n'hi ha 43! A veure si espavilem, caram! O m'he de posar seriós?

PPPS
Perquè tampoc cal dir que imagino que les HV veïnals seguexien el seu curs habitual? Ara ja les hauria de tenir, fa dies, el segon membre de cada escala!!!



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

17 de març de 2008

Bombardeigs a Barcelona: la bomba del Coliseum, ara fa 70 anys



El 13 de febrer de 1937, a tres quarts de deu de la nit, va tenir lloc a Barcelona el primer bombardeig amb víctimes durant la Guerra Civil. Però les bombes van venir del mar, no del cel. El destructor italià Eugenio de Savoia volia fer blanc a la fàbrica Elizalde (situada al cantó esquerra del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Còrsega) dedicada aleshores a fabricar armament. Però els projectils van caure a les mançanes de l’entorn i van causar 18 morts i 18 ferits. No hi hagué temps a la resposta ni a la prevenció. Només sis dies més tard, un nodrit grup de dones fan una sentida manifestació de protesta pel centre de la ciutat sota el crit ”Assassins” i reclamaven l’atenció internacional. Amb tot, els atacs es reiteraran a bastament durant els mesos següents. Així, el 16 de març de 1937, a tres quarts de set del matí, hi hagué el primer bombardeig aeri sobre Barcelona. D'aquí poc, doncs, en farà setanta un anys. Com que seré fora; us ho volia recordar amb un post. I per això ho faig ara. En aquell primer bombardeig hi hagué 6 morts i 39 ferits. Les primeres baixes d’una llarga llista que arribarà a sumar prop dos mil cinc-cents morts i incomptables ferits.

Els bombardeigs a la ciutat tenen episodis ben tristos, com les bombes de la Plaça Sant Felip Neri el 30 de gener de 1938. Hi van morir més de cent persones, la majoria nenes acollits en un refugi al costat de l'església. Encara se'n veuen les traces de la metralla a la façana. Però avui us ensenyo una audiovisual que mostra els efectes de la famosa bomba del Coliseum.. En un marge de 48 hores, des de les deu de la nit del 16 de març de 1938 a primera hora de la tarda del dia 18, Barcelona patirà ni més ni menys que tretze bombardeigs esglaonats, metòdicament preparats. Són raids fets, alternativament, per avions Savoia italians. La tàctica era clara, una atac reiterat cada tres hores per aterrir i esgotar la ciutadania i provocar un estat d’angoixa permanent.
Fa poc vaig veure aquest audiovisual francès que parla dels efectes d'aquells tres dies fatídics i de la bomba que va caure a la Gran Via, prop el Colisuem. Si no voleu, no llegiu el post; però mireu les imatges i us fareu càrrec del que va suposar aquell bombardeig.




La tarda del dia 17, a les dues de la tarda, cinc avions Savoia S.79, apareixen volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada. A la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya s’ha sentit una explosió colossal, inusual. I l’escenari que s’entreveu entre la pols i el fum és d’hecatombe. La zona està arrasada. Els edificis de la banda de muntanya, on està el cinema Coliseum, han caigut quasi tots. La casa que fa cantonada amb Balmes és la més afectada; tota s’ha vingut avall (avui hi ha l’ICS). Quan més cap a la Rambla Catalunya ens atansem, se salven progressivament només la part del darrera dels edificis. Al número 591, on hi ha la redacció del diari La Publicitat, ha quedat només part de la façana. Al 593, resta dempeus la carcassa de l’edifici tan sols. El Coliseum, estranyament però, no rep cap impacte directe. Al 601 es troba el restaurant de l’Oro del Rin (on avui hi ha una caixa d’estalvis), que també rep de valent. amb grans finestrals que s’esmicolen en mil bocins. La via, intransitable, és un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’han precipitat sobre el carrer, negant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers. A la banda de mar, la destrucció és semblant a la de l’altra vorera. Totes les cases cauen excepte els darreres, fins el solar que ocupa avui un departament de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat, el números 616 i 618, dues cases se salven miraculosament i encara hi són dempeus. Però sembla evident que la desfeta no és tan sols per les bombes caigudes. La devastació és més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat. Una de les bombes que caigueren va tocar de ple un camió carregat de material explosiu que en aquell moment circulava per la Gran Via.
Són nombrosos els testimonis escrits que han quedat d’aquells bombardeigs. Tant de coetanis com de posteriors. Per viure just a l’edifici del costat del Coliseum i per ser l’autor d’un dels llibre que millor explica el trist episodi, recollim aquí el relat que en fa Santiago Albertí, aleshores un infant de set anys:
(Les dates d'aquest post les he tret, bàsicament d'aquest llibre. Us el recomano)
«A les 14.05 la Gran Via sempre és plena (...). Passen tramvies i autobusos plens de gom a gom amb la gent que va a dinar. (...) Tot d’una sembla com si sentissin unes sirenes (...). Aquest so és cobert de seguida per un formidable i creixent estrèpit de motors i pel lladruc conegut del petit antiaeri de la Universitat. Se sent una explosió fortíssima i seca (una bomba petita que s’avança una mica). Es trenquen vidres només per això. Després ja ve l’eixordament (...). Només xiulets, xiulets, xiulets. Després hi ha la ceguesa (...). L’aire, irrespirable de tantes partícules, s’escalfa i es transforma en un poder gegantí que empeny i ofega, com si volgués esclafar-te el costellam i endur-se volant el que restés de tu. Ara vénen els udols esgarrifosos, davalladissos (això també se sent perquè és molt agut) de persones que s’ensorren amb la casa, allí mateix, paret per paret. I mentrestant et van caient al damunt, dins l’impenetrable núvol blanc que es remou com un cicló, tot de calçobre, encanyissats, motllures, esquinços de l’emparedat, resquills de maó.
Quan tot s’acaba, s’aclareix a poc a poc el núvol. Recuperes de mica en mica la visió, amb els ulls que et cremen; més lentament, també, l’oïda, que trigarà unes hores en normalitzar-se. (...) M’allargaria dient el que vaig veure (...) Només faré una excepció. Al centre de la calçada de la Gran Via hi havia alguns vehicles de transport públic totalment carbonitzats, amb el passatge i tot, (...). Del tramvia (...) un home havia tingut temps de sortir-ne. No li havia servit de res. La metralla li segà les dues cames, que restaren damunt l’estrep. Ell era a sota, ja escolat, panxa enlaire, amb els ulls desorbitats. Els braços li havien quedat mig alçats, rígids, amb els punys apuntant al cel, en un gest de maledicció infinita. Aquella desferra horrible tenia una grandesa punyent, escultòrica. De fet, ens representava a tots, ens expressava a tots.»
Santiago i Elisenda Albertí, Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939), pp. 211-212).
Investigacions posteriors van permetre saber el motiu d’aquella gran explosió. Aquell mateix matí un destacament de vint-i-dos soldats i un caporal a bord d’un camió traslladava quatre tones de natamita –un dels explosius més utilitzats pel cos d’enginyers– del polvorí del castell de Montjuïc al Parc d’Enginyers, a l’estació de la Sagrera. En el camí de retorn, el camió va ser tocat de ple per una de les bombes i el vehicle, els ocupants i un bon nombre de vianants, s’haurien volatilitzat. La combinació de la bomba i la natamita es van multiplicar per deu els efectes de l’explosió.
Els bombardeigs seguiran fins el dia 18. S’han calculat que només aquests tres dies van morir 979 persones i més de 1.500 foren ferits i atesos a centres hospitalaris. L’ordre d’aquells “martelleigs espaiats en el temps” va venir directament de Benito Mussolini, que així els definí, en un gest de supèrbia característic del dictador. A partir d’aquesta data, els bombardeigs seguiran intermitentment. Però en aquesta tercera onada, la zona portuària serà l’objectiu preferent. Seguiran caient, doncs, tones de plom sobre el cap dels barcelonins. I el mes següent. I l’altre. I l’altre. A voltes, un cop per setmana, d’altres, dia sí, dia també. No hi cap cadència lògica. Hi cauen, àdhuc, en moments tan inesperats com la nit de Cap d’any, el 31 de desembre de 1938. I duraran fins el dia 24 de gener, només dos dies abans de l’entrada dels nacionals a la ciutat. Quants barcelonins moriren al llarg dels tres anys de guerra per atacs aeris? La xifra és difícil de precisar amb exactitud, però seria entorn els 2.750 i sense comptar els més de 3.000 ferits ingressats. I sort dels túnels del metro i dels refugis antiaeris que es pogueren construir i que van servir manta vegades d’aixopluc a una població colpejada, atemorida i a voltes, resignada al seu destí.
Aquests dies podeu veure una exposició al vestíbul del metro de la Plaça Universitat amb una reproducció d'un refugi del metro . Però jo us aconsello qeu aneu algun dia al Refugi 307, al Poble Sec. I que tanqueu els ulls i procureu tranportar-vos a aquells anys i en aquelles circumstàncies.

Votam al TOP CATALÀ!

13 de març de 2008

Del museu del disseny friki (3): la discoteca amb rodes


No, no és el meu cotxe; però fardaria cantidubi fer el nota amb aquest trasto per la ciutat, una nit qualsevol. O millor no..., oi? Aquesta joia de museu dels despropòsits, que mereix per honor propi ingressar amb sala central al Museu Blocaire del Frikisme; me l'ha enviat en Roi Marphille. No sé si aquesta nau extraterrestre és amb la que navega pel seu reialme o és el transport habitual dels marphil·lians. Perquè no estic segur si és un vehicle o un OVNI. Això ho haureu de saber visitant el seu blog.

També podria ser que la penya de CanPi Quipugui el tinguin com mitjà de transport habitual. En fi, Roi; gràcies per la tramesa i a la teva salut! Ja tens el carnet de soci protector del Museu.

I vosaltres què coiderecoi (tres cops coi) espereu a enviar-me els vostres objectes frikis? (No valen autoretrats, eh Clint?)

Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:


PS
Ah! I oido al parche: veig que això del cadàver exquisit va més lent del que em creia. Serà que està mort de veritat el paio? No. El que passa és que algun email estava mal escrit (us vaig dir que ho repassessiu, que el veí és dislèxic i té "cabòries" i no escolteu; que sempre us veig lligant al replà!) i que vigileu que no vagin directament a la bústia de reciclatge pensant que són spam (i jo que creia que després de tanta juerga veïnal ja us coneixieu tots i totes!). En fi, que només estem al cinquè graó i en som 43! Eihn? A espavilar! I no miro a ningú..., que si baixo....ui, si baixo.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

12 de març de 2008

EL PLEVE, la poligàmia i el Zinc

(post dedicat al mestre Zinc)

Aquest és un post a raig fet. Sense pausa ni pressa. Vinc del pis del Zincpiritione a tornar-li el xampú que un dia em va prestar - el gel ja me'l deixen d'altres- assegurant-me que acabaria amb la meva alopècia galopant que fa temps em sotja amb nocturnitat i alevosia (com el taloneig d’una veïna noctàmbula i xamosa) ; i resulta que, fent-la petar amb el seu enciclopedisme decimonònic habitual, m’he assabentat que a les eleccions generals del passat diumenge (sí, tu: resulta que van haver-hi eleccions, per si algú no s’havia assabentat), es van presentar la bretolada de 97 partits o coalicions polítiques. Coi!, hagués estat la repera donar un escó a cadascun d’aquests partits i la resta, a repartir entre las niñas de Rajoy i els barons del PSOE. Total, haguéssim tingut una mica més d’espectacle al Congrés que el que donarà el Chiriquipiqui aquell (s’escriu així?). que anirà a Eurovisió.

En fi, al que anàvem, que juro que no faré cap pausa ni cap quiriqui mentre escric aquestes ratlles. Ni em ficaré cap ídem entre pit i esquena. Em deia el nostre estimat veí Zinc (un paio que si mai es presenta a res, que tingui clar que té el meu vot assegurat a canvi de res; bé; a canvi que em torni a deixar el xampú); deia, doncs, que a la meva pregunta de (sí, digueu-me obsessiu ple tema) quin seria el partit que havia quedat en el lloc 69, va el paio i em respon, a cor què vols: el PLEVE. Bé ell ha dit exactament: “PE punt ELA punt E punt VE BAIXA punt i E punt”. Es que el Zinc és així, que voleu que us faci…

I m’ha dit més encara. "El seu president es diu Enrique Jesús Garcia MANTECA". Recoi! (que vol dir “coi” dos cops); amb aquest cognom estava cantat que acabaria el 69. I es guapot el noi, eh xiquetes?

I té sort que el Marlon Brando no passava per allí, ni això era París ni sonava cap tango... que si no... I vosaltres direu: que coirecoi (que vol dir tres cops coi) vol dir PLEVE? Això no és “plebs” en l’idioma hispànic, i mal escrit a sobre? Serà una escisisó del PP? Doncs no: PLEVE és Partido Liberal del Empleo y la Vivienda Estatal. O sigui, que vol que tos siguem funcionaris d’Hisenda (m’apunto) i que tinguem la llar en algun lloc de les Espanyes (em demano Salamanca; així podré anar a consultar l’arxiu aquell sense pagar l’AVE).

En fi, que no me n’he pogut estar de fer un breu escrit i treure a col·lació alguna de les pèrles del seu programa electoral. Perquè, encara que no us ho creieu TENEN PROGRAMA ELECTORAL!!! Les fotos del gat i el gos que surt a la seva web (a tot dieun web ara) sota l’epígraf “Medio Ambiente” m’han cridat l’atenció d’una manera, diguem-ne, salvatge; com quan em poso a ballar tangos; i he anat de cap. En trec un extracte (les cursives són meves): «Está a favor de una ley eficaz contra el maltrato animal para que se les trate con cierta dignidad, y que se indulte a los toros en las corridasBé, no sé que vol dir “cierta dignidad” (la mateixa que mereixen els dela COPE?) i si las “corridas” és allò que sento fer a la veïna del pis de sota de tard en tard...

Sóc masoca i segueixo llegint: «Está a favor de espacios abiertos en las barriadas para el disfrute de los niños y otras personas que quieran pasar algún rato al aire libre.». O sigui, els espais oberts només a les barricades, vull dir, barriades; i...qui són “otras personas” (es deu referir als de l’Opus Dei, que potser no arriben a la categoria de). I la meva caixa toràcica ja no aguanta més quan llegeixo –i acabo, que això m’està sortint llarguíssim i només els militants del BDVD (Blog del Veí de Dalt) sereu capaços d’aguantar): «Está a favor de crear una ley efectiva que cubra las necesidades de vivienda y gastos de las mujeres gestantes sin recursos para que no se vean obligadas a interrumpir su embarazo, y proteger la vida del niño desde que naciese hasta su mayoría de edad si es necesarioSort que només es refereix a les gestants sense recursos! Que ja veia jo a totes les veïnes demanant als veíns de quedar embarassades i esperar que el PEV els mantingui la quitxalla fins la majoria d’edat! SI “es necesario” eh!

Però el millor està per venir. Els pillos ho posen al final de tot, allà on ningú arriba. Però ja sabeu que el Veí és tossut i barrina que barrina, arriba a tots els forats inimaginables! Mireu que diuen: "P.L.E.V.E. PROPONDRIA UNA LEY QUE PERMITIERA LA POLIGAMIA EN CIERTOS CASOS". Coiderecoidecoicoi (sis vegades coi!). Sense saber què caram són “ciertos casos”; el cert és que el meu cas és verídic, On ens hem d’apuntar, xavals??

En fi, que amb partits com aquest, a un post diari, no ens avorriríem. Li diré al Zinc que em passi la llista i si m’inspiro, us aniré portant les joies de la corona de la política del país.

Que rieu una mica també està bé, collons! A veure si se’ls contagia als amics d’Esquerra que se’ls ha quedat uan cara de mala gaita que em fan patir de valent.

I prevec bastonadas puigracioses a rovira i manta.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

10 de març de 2008

De la carpeta del veí (8): Dubte impertèrrit



(per la Silver, sirena pacient)

Dubte impertèrrit



Em demano on seràs ara.

Qui ocuparà les estances que pintàrem plegats,
amb qui inventaràs noves receptes
qui et farà massatges als peus
i si llegiràs les cartes que un dia desares.

(Si li plau ser sota o damunt.)

Em demano
si encara creues les cames en beure cafè,
si et pessigues nerviosa el sotallavi;
si escoltes Vinicius o Davies
i si renegues de tot;
si duus mitges negres o si encara passes la balda.

Penso em aquestes i tantes altres coses
abans de jeure de nou amb tu,
en un trespol de branques inacabades,
quan la son ens desfarà els retrets
i aquest fum de tabac ens incitarà a l’oblit
del temps que ajornàrem, plegats,
en un benèvol miratge.

Em rendeixo de bell nou a tu,
a l’escalfor dels teus pits indòmits;
la mirada baixa i l'ànim retut.

Demà, en llevar-nos llençols i alcohol,
tornaré, delerosament incòmode,
a demanar-me les mateixes coses.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 de març de 2008

De lectura (37): La veus del Pamano, de Jaume Cabré

“Als cementiris trobarà la història dels pobles, congelada.”

Sempre he pensat que en el món de la novel.la hi ha pamflets, llibracos i llibrots. I que hi ha pocs que es puguin anomenar llibres. I entre aquests, hi ha els que s’escriuen en minúscula i els que ho fan en majúscules. Els que anomeno LLIBRES, amb totes les lletres en caixa alta, els reservo a les obres mestres (com la que algun dia escriurem tots junts, oi?) L’obra que ens ocupa és del segon tipus. La mà destre de Jaume Cabré ens porta pels fils d’una història polièdrica feta d’odis, desamors, lluites i rancúnies. Un poble fictici de l’Alt Pirienu, Torena, és l’escenari principal. I els esdeveniments, perfectament versemblants que s’hi esdevenen, tenen lloc entre els convulsos anys de la Guerra civil i la llarguíssima i duríssima postguerra. Una història on tots sabrem llegir entre línies, la nostra història. Perquè les misèries i les virtuts del microcosmos de Torena són perfectament traslladables a les misèries i virtuts de tot un país: el nostre.


És un d’aquell llibres on costa entrar-hi; però un cop a dins, no el deixes. Dens, profund, i senzill alhora, magistralment ben escrit (considero Cabré un dels millors escriptors catalans del moment) i amb un domini excels dels recursos estilístics. Només algú que els domini pot permetre’s el luxe, per exemple, de mesclar, en un mateix diàleg, dues –o tres– situacions que s’esdevenen en temps diferents i amb personatges diferents. I no et perds, us ho ben asseguro.

La història comença com acabarà: amb la desaparició física d’uns papers compromesos que poden tergiversar la història oficial dels guanyadors. Perquè aquesta, amics, és una novel·la de guanyadors i vençuts. D’herois i miserables. Però quins són uns i altres?

No puc fer-vos una ressenya àmplia del llibre (696 pàgs.!), però sí uns tasts. Tina és la mestra d’un poble del Pirineu que prepara una exposició sobre l’ensenyament al món rural durant la postguerra. Observa l’enderroc de l’antiga escola de Torena i descobreix un dietari ocult d’un mestre, l’Oriol Fontelles; mort en estranyes circumstàncies pels maquis els anys quaranta. La nova descoberta que llegirà en aquestes planes, l’angoixa d’un home superat per les circumstàncies que li ha tocat viure, posen cap per avall totalment la història oficial del poble. Una història que cal preservar de totes totes. En certa manera, el periple de la Tina em recorda molt el millor llibre que he llegit de Manuel Vázquez Montalban: Galíndez. Una lliçó de com funcionen els ressorts del poder i la força de la inquietud humana per recuperar la memòria històrica. Us el recomano. Però tornem al que ens ocupa.

Aquesta història es creuarà, en intensos flash-backs, amb la història de l’Elisenda Vilabrú, la vertadera capitost del poble de Torena. Una dona formidable, feta a ella mateixa (“quan hom té la veritat està obligat a no deixar de fer mai el que ha de fer”), vivint al seu mas, la casa Gravat, amb un doble objectiu: venjar la memòria del seu pare i el seu germà morts per anarquistes a l’inici de la Guerra i de muntar un imperi comercial per llegar al seu fill, en Marcel, un tarambana sense escrúpols. I la seva especial vinculació amb Valentí Targa, alcalde falangista del poble, l’aquiescència del terror en una la lluita sempiterna amb el tinent Marcó, cabdill del maquis.

I entremig, altres històries van bastint una teranyina de relacions interpersonals que constitueixen la força de la novel.la; fils oberts que s’aniran trobant i entrellaçant a força de diàlegs que avancen els esdeveniments. Unes, són les coetànies a la Tina: la seva malaltia; el seu fill Arnau, que decideix fer-se monjo de Montserrat; l’engany amorós del seu marit, Jordi, amb una companya d ‘escola; les entrevistes amb aquells que van conèixer l’Oriol;... I d’altres coetànies a l’Elisenda: el seu ascens social; les relacions amb Valentí Targa; els seu amant Quique, amic del seu fill; la relació submisa i platònica del seu xofer Jacinto; la seva serventa -la veu de la consciència- Bibiana, i sobretot, la seva vinculació amb l’Oriol Fontelles i l’obsessió per a la seva beatificació i la perseverança en mantenir del gran secret.

Aquest personatge és el nexe d’unió entre les dues dones i de les diferents situacions que les envolten (els maquis, els falangistes, els nens del poble, els seus habitants,...) i el que demostra una major atenció psicològica per l’autor. Perquè tots som i hem estat una mica Oriol Fontelles en la nostra vida: ensems, covards i herois. “La guerra m’ha fet sortir durícies a l’ànima.”

I entre les dues històries principals el rol de l’església, l’explotació comercial d’unes muntanyes isolades pel negoci immobiliari i de la neu, i el paisatge. El paisatge en el llibre és pertot present. És “la veu del Pamano” , el riu que passa prop del poble del qual només se sent la seva remor quan la mort hi és aprop. Un llibre pel de símbols, doncs.

Moltes coses, oi? La gràcia de tot plegat, és fer-ho amb una cadència i una música pròpies. L’estructura en capítols breus i uniformes hi ajuda, i deixa que el lector vagi lligant caps a mesura que avança la trama; cap un final segurament previst i previsible, però obertament inquietant i volgudament commovible.

Una petita joia. No us el podeu deixar perdre.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

6 de març de 2008

Del museu del disseny friki (2): la maleta sonora


I això que és, direu? Doncs el segon objecte del nostre particular Museu Blocaire del Disseny Friki. Ja he fet una habitació (per ara petita; espero engrandir-la amb les vostres aportacions) a cal veí de dalt.

Aquest "artefacte", que és ni més ni menys que una maleta amb Ipod i altaveus incorporats (!!) me l'ha enviat els de Té la Mà Maria. El que no m'ha dit és si es seva o es passeja amb ella pel carrer. És clar, que essent de Reus, qualsevol cosa és possible... Què és per posar la guitarra elèctrica dius? Ah! Així no cal anar als concerts...Ja el dus a sobre!

Apa, ja en tenim dos al sac. I el teu objecte friki? Què esperes a enviar-me'l?


Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

5 de març de 2008

La frase de la setmana (cinc): “Els gestos són més sincers que les paraules”.



“Els gestos són més sincers que les paraules”. Hosti, tu! Ja m'han fotut! Ho va dir, fa pocs diens a la secció L’entrevista de El Periodico en Ferra Ramon-Cortés, un especialista en comunicació, diuen. (Guapot, el noi, eh veïnes?).


És aquell que va escriure L’illa des cinc fars, l’heu llegit? Un llibret a mig camí entre un assaig literari i un llibre d’autoajuda entorn la comunicació interpersonal. Allò que tots dominen a cor què vols.... Repesco les notes de al marge: a) una única idea cada vegada, b) una història per a cada missatge, c) un llenguatge que comparteixin els intelocutors, d) el missatge val més que el que es rep i e) cal convidar i no empènyer.

Eren els cinc consells que donava, plens de sentit comú. Potser té raó, el noi. Això em fa pensar si tots els bloggers som uns mentiders compulsius...

No us ho volia dir, però jo mateix en sóc un exemple clar del que diu: perquè ni sóc veí, ni tinc terrat i ni molt menys, visc a dalt! ;-)

Però contraataco al Cortés: ell no s'ha adonat que "és en les paraules on està el nostre gest". I per això els posts ens ajuden a imaginar-nos.

Vós m'enteneu, oi?

I aleshores ja puc tornar a ser, per a tots vosaltres, el veí de dalt.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

4 de març de 2008

De lectura (36) i de sopars blocaires: Democràcia a sang freda, de David Madí

“La pasta dels polítics està cuinada amb els ingredients de la societat:
és mediocre o brillant en la mitjana del que ho és la societat de referència;
honesta o corrupta com ho és la societat” (p. 212)

Està bé que els polítics escriguin llibres. Normalment no ho fan. O ho fan altres per ells. I solen ser soporífers. També està bé que teoritzin, analitzin i proposin. Vaja, en el fons és la seva feina, no? I si a sobre està ben escrit i indueix a la reflexió, més que millor. Per això em vaig llegir el llibre de David Madi, A sang freda. Per això i, és clar, perquè en Dessmond havia muntat un sopar tertúlia amb ell. I sempre cal anar net, afaitat i ben documentat a qualsevol cita, sigui amorosa o no...

El llibre comença ja disparant amb bala. Amb una al·legoria al general nord-americà Patton (d’aquí el dibuix de la coberta). Es declara enamorat del seu país, de l’exercici de la política i de les conteses electorals. Ell va ser el principal ideòleg del DVD “Confidencial.Cat”, una càrrega de profunditat a les darreres eleccions catalanes del 2006. El recordeu, oi? Si calia parlar del Tripartit, amb el DVD es fa fer abastament. Perquè en Madí serà moltes coses. Però no és cap ingenu: “El gran negoci dels mitjans no és la informació, sinó la influència”.

En les planes del llibre trobem perles per a molts dirigents del país: Miquel Sellarés (“conspirador fantasiós”), Joan Saura (“el capità enciam”), José Montilla (“Sancho Panza, o “Rasputin”), Pere Esteve (“traïdor”), Carod (“ganyota de Dorian Gray”), en Puigcercós (“que li agrada marcar paquet”), Josep Pique´(“Sísif”), Toni Bolaño (“amenaçador de periodistes”) que es contraposen amb lloances als seus amics: Raimon Juncosa, Quico Homs, Germà Gordo, ... La reiterada carta d’antinaturalesa que suposa el Tripartit, especialment des del govern de Montilla, és el blanc de la seva ploma enverinada. Jo diria que el motiu primer i final del seu llibre.

El llibre està dividit en tres parts ben difenreciades: una inicial, on explica els seu curt però intens periple polític (té 37 anys tan sols!), on exposa quins són i han estat els seus principis i màximes ideolòqiques. Una segona dedicada, en forma de dietari, a referir les principals campanyes electorals que ha dirigit, la del 2003 i la del 2006 (“la nit de l’1 de novembre –de 2006- a Catalunya es consumava un acte de democràcia a sang freda”,); i que tan mal gust de boca han deixat a molts nacionalistes.

L’home se’ns mostra com un anima machina de les campanyes electorals: “L’eslògan és el secret més ben guardat d’una campany a”; “cal saber quan clavar el missatge en el telenotícies”,... Per ell, a Catalunya només hi ha dos models a seguir. Un camí d’esquerres (liderat pel PSC) o el catalanisme (ells). “La resta, és poesia”. Més clar, l’aigua.

La seva aportació més original -i que ocupa la tercerfa part del llibre- és la teorització de la “dolça decadència; etapa on segons ell, es troba avui dia Catalunya. Llegint-lo, més valdria que en féssim el hara-kiri directament. Madí, francòfon de formació, no es declara ni a favor ni en contra de la globalització. Senzillament hi som i punt. I caldrà que Catalunya sàpiga trobar en ella el seu lloc. El moment és crucial: ho apuntem amunt o ens diluïm per sempre. Un país que té un índex de natalitat pel terra, amb unes infraestructures de pena, una funció pública que clama al cel, una educació que cal agafar pels ous, un discurs immigratori que pot explosionar si seguim el model francès,...; necessita un sacsejada de xoc imminent. Ens mostra el cas d’Irlanda com un exemple a tenir en compte. I enalteix Artur Mas fins a nivells de deïtat.

Una darrera frase per recapacitar: “Els catalans estimen poc el risc”. És un atac directe a la línia de flotació, allà on tenim els ous o els ovaris. És evident que és una actitud provocativa, per remoure ànimes adormides. En això li dono tota la raó. A voltes sento vergonya aliena dels dirigents que ens governen. En els fons, és vergonya de com els hem posat on són. Per mi, la política no és un verí; si no una realitat necessària amb la que cal conviure. Però són ells, qui l’han de dignificar; qui l’enverinen.

__________________________________________

I el sopar, dieu? Ja ho han dit altres. Un èxit d’organització. Un plaer dels sentits. Un gran resultat. En Madí li agrada de xerrar i ho fa a borbollons, mesurant bé les pauses, els incisos i les idees-força. Estructura bé el discurs, Té fusta i presència de líder; és innegable. Una altra cosa és que estiguem d’acord amb el que diu. Però és innegable que et remou les idees. Algú, quasi, quasi, li va declarar l’amor etern...

I si a sobre d’això tens el plaer de retrobar en Dess i la Crue i de conèixer blocaires com en Chamb, en Mikel, en Roi, la Trini, en Safont, en Sort, en Jordi.... i d’altres que no recordo (el vi fa estralls) o no es van voler “desvirtualitzar”; què més vols, palomero?

I em sembla que això no acabarà aquí...Seguirem a l’aguait.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

3 de març de 2008

D'HV 3: Comença l'espectacle !

ImageChef.com - Custom comment codes for MySpace, Hi5, Friendster and more

Fait vous jeux, monsieurs!


Hem estat 43 al final. Coi! Un mes i haguéssim fet rodó! Per això ha quedat un grup coix, de tres. Aquest tenen peixet i poden escriure més que la resta. He seguit el criteri de l’edició anterior: no repetir posicions en el grup i no repetir membres que hagin participat junts en grups anteriors. Crec que me n’he sortit. Mescolança total. Així tothom juga amb tothom i tothom juga en totes les posicions. A veure quants gols marqueu...

I el mecanisme ja el sabeu, oi? Per als novells, us faig quatre ratlles. El que comença el text ha d’escriure unes 15-20 línies aproximadament, seguint el text que jo he iniciat i passar-les per correu electrònic al següent del grup, en la data màxima indicada (pot ser abans, és clar). El segon continua el text amb una longitud similar i li passa al tercer i aquest, després al quart, que acaba la història i me l’enviarà a mi per correu.

L’últim del grup CAL QUE M’ENVIÏ EL TEXT SEGUIT EN UN ARXIU WORD i que les imatges que us demano (en JPEG), vinguin a banda, no dins el word. Jo aniré penjant els relats al blog Històries veïnals a mesura que m’arribin. Cal que acompliu el calendari indicat.

I RECORDEU QUE AQUEST COP L’AVI EN FARÀ UN CÒMIC AMB CADA RELAT!!!

Per facilitar-li la feina a L’Avi, aquest cop bé que cadascú adjunti un IMATGE al.legòrica i/o il.lustrativa del seu text. Això ajudarà L’Avi a inspirar-se!

I quin és el calendari a seguir?

  • Del 3 de març fins al 15 març: el primer membre té temps d’escriure la seva part i li envia, juntament amb la imatge escollida, al segon.
  • Fins al 28 de març: el segon té temps d’enviar la seva part al tercer.
  • Fins al 10 d’abril: el tercer té temps d’enviar-li al quart.
  • Fins 23 d’abril: el quart té temps d’enviar-me la història sencera a mi

Així, per Sant Jordi, ja tenim tots el llibre virtual!

I ja està tot, oi? Ai, no! El més important: els grups resultants que ha deparat “el sorteig” davant notari.

Els veïns que passaran a la posterioritat són:

Escala A: Marinetix, Jo Mateixa, Alepsi i Clint

Escala B: Gaby, Sir Villet, Andrea i Palimp

Escala C: Carme Fortià, The silver blue sea, Arare i L’Avi

Escala D: Petit far, Euria, Sol Solet i Palitodelasorejas

Escala E: Musa, Caliope, Cruella i Xurri

Escala F: Júlia Costa, Carme Rosanas, Laura Antares i Metamorfosi

Escala G: Núria Aupí, Zel, Anna i Elizq

Escala H: Raquel, Puji, Nausica i La veïna del pis de sota.

Escala I: Roberthinos, Violette Moulin, Uribetty i Laura G.

Escala J: Jesús M. Tibau, Llum de Dona, Veí de dalt i Duschgel

Escala K: Alatrencada, Babèlia, Té la Mà Maria

Aquest cop totes les històries començaran igual i el text inicial és, per tots els relats, el següent:

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Àpali.

I ja està tot, oi? Norrrr...!

Jo ja he començat la ronda del cadàver exquisit. Ja sabeu també les normes, oi?

Escriviu un vers “inspirat” en la paraula que us envia (per correu) el veí/ïna que us precedeix a la llista i me l’envieu a mi. Al membre que ve darrera vostre li heu d’enviar només l’última paraula (amb signe ortogràfic si en duu) que hagueu escrit. I així un rere l’altre, correlativament. fins al final. Quan tingui tots els versos que m’hagueu enviat; publicaré el poema resultant.

L’ordre és:

0. El veí de dalt; elveidedalt@hotmail.com

1. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

2. Arare; mmontsem@gmail.com

3. Cruella; cruellissima@hotmail.com.

4. Joana; arka_gi@hotmail.com

5. Anna; mailto:anna@laszlomail.com

6. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

7. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

8. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com

9. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

10. L'Avi; personal.avi@gmail.com

11. Robertinhos; mailto:roberthinos.paris@gmail.com

12. Laura Arantes; laa.antares@ladygriselda.es

13. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

14. Musa; koalasolitari@hotmail.com

15. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

16. Jesús M. Tibau; mailto:jesusimaite@hotmail.com

17. Babèlia; elmaildebabelia@gmail.com

18. Jo Mateixa; meritxellsalip_serret@hotmail.com

19. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

20. Zel; rosersuso@hotmail.com

21. Euria; candh0@gmail.com

22. Petit far; joanignasi.llinassantos@alum.uca.es

23. Xurri; xurriblog@gmail.com

24. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

25. Té la Mà Maria; mailto:neonblues@mixmail.com

26. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

27. Clint; atotbloc@gmail.com

28. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

29. Sol solet;
solsoletr@gmail.com

30. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

31. Marinetix; marinetix@gmail.com

32. Uriberty; uribetty.micaco@gmail.com

33. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

34. La veïna de sota; rosaviolant@hotmail.com

35. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

36. Andrea: lobo0026@yahoo.com

37. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

38. Caliope; elhadadelamor@hotmail.es

39. Palimp; liblit@gmail.com

40. Alepsi; noreply-comment@blogger.com

41. Sir Villet; takolandia@gmail.com

42. Laura González; caudelaura@gmail.com

Nota: si veieu algun error o omissió, m'ho feu saber de seguida!

I ara, com diu la Núria Aupí, Endavant les atxes!




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!