30 de maig de 2009

De lectura (62 ): Ulls verds, de Marc Pallarès



Post dedicat a la Mireia, de del Racó de la Solsida, que ha començat

en el món de la blogosfera literària fa poc però amb molta empenta.


“Allò que es perd ja no se sol recuperar

i que allò que es trenca ja no es pot recompondre” (p. 189)


Lacerant.


Curiosa combinació de memòria històrica i novel·la d’amor. Curiosa i reeixida. Feia temps que no llegia un autor novell tan preocupat pel llenguatge i l’estil. M’agraden aquells llibres que em fan tenir el diccionari al costat per anotar noves paraules desconegudes. Potser l’autor ha pecat en excés d’un lirisme exacerbat. Seria l’única pega que li trobaria a l’obra. Però no sóc crític literari i no vull esmenar la plana a algú que escriu infinitament millor que un mateix. Però no em direu que és un pèl forçat escriure frases com: “...tenia un sentit de la responsabilitat lancinant que el mantenia ausades inquiet,” o “ L’altre, més frèjol i xamós, amb un posat faraut i unes cames estevades que li restaven alçada...”


Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança (el nom ja és tota una declaració d’intencions), casats un any enrera, fugen del seu poble natal cap a l’exili en acabar la Guerra civil. (havia estat condemnat a aquella fugida només pel simple fet de pensar”, p. 33). Van a raure a Veracruz, Mèxic, on tenen una parella amiga. Allí refaran la seva vida i tindran, al cap d’uns anys, una filla, la Júlia. La noia, quan faci els catorze anys, anirà de viatge al poble dels pares amb la germana de Maties, l’Empar, que s’havia quedat i s’ha casat amb l’alcalde franquista del poble;“perquè neboda i tia havien conforma un front comú indestructible” (p. 121). Aquest fet enceta l’ombra d’un daltabaix que marcarà les seves vides i els ulls verds que els han mantingut units, deixaran de tenir aquella lluïssor que fa de l’amor una força irreductible: els ulls verds de la dona a qui tant havia estimat portaven escrits un presagi que només jo vaig poder aventura (p. 162). Una sensació de desolació s’apodera de la parella. Són aquestes les planes més descarnades, més sinceres, més intenses de la novel·la. Diria que fan mal i tot de llegir. “Unes paraules que amagaven la pitjors de les pors que podem sentir, la por dels propis pensaments.” (p. 188)


Y hasta ahí puedo leer.


La novel·la té quatre part ben diferenciades i que traspuen l’estat d’ànim del protagonista: la fugida, els primers anys d’exili, l’estabilitat i el retorn. Un viatge que hauran fet milers de ciutadans del nostre país arran la desfeta de la Guerra Civil. Alguns ja no van tornar. Alguns ho farien anys més tard. Potser per reprendre una vida d’exiliats en el seu propi país. “Les històries mes necessàries són sovint les que no saben contar, per això ens veiem obligats a guardar-les ne el cor” (p. 140).


En Maties és, en el fons, un supervivent nat. És un home fort, de principis, que es creix en l’adversitat i que se sent fort perquè té la seva dona, l’Esperança, sempre al costat. Tot el seu tarannà vital el sabrem a través d’ell. La novel·la és un pur soliloqui. Tots els personatges són presentats sota el prisma del narrador, de Maties. El vertader protagonista encobert de la novel·la no són ni ell mateix, ni la seva estimada; és el desig profund, corprenent; l’amor absolut, sense reserves; la confiança plena: els ulls verds de l’Esperança. Una història d’amor entranyable que sobreviu a l’exili i al retorn. “allò que enforteix i atorga perdurabilitat a les relacions amoroses és això, la naturalitat , el respecte a les necessitats” (p. 142). Personalment, hagués donant un paper més notori a la filla, la Júlia, que no deixa de ser el desencadenant d’una desfeta. L’autor no ho ha volgut fer i quasi ni apareix, ni parla. Ell sabrà perquè.


Us el recomano vivament. Veig que al web Què llegeixes? és dels llibres més valorats. Però si voleu llegir històries d’amor (hi ha alguna altra tema de referència a la literatura universal?), llegiu L’amor boig de Pere Rovira. O El roig i el negre de l’Stendhal.


O molts dels relats de molts blocaires del replà.


_______________________


Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

28 de maig de 2009

De jocs literaris: un regalet més.


Dec ser un home de sort, jo; i no ho sabia; perquè en les diferents edicions que he participat en els Jocs literaris del blog Tens un racó dalt del món, de l'insigne Jesús M. Tibau (que per cert, acaba de ser pare fa poc; felicitats!); m'he endut CINC premis ja! A detallar: un diccionari de l'IEC en dues ocasions; un cap de setmana en una casa de turisme rural; que el meu nom aparegui en una obra seva de futura aparició (quins nervis!) i ara, aquest dibuix original de l'il.lustrador Ignasi Blanch. Xulo, eh? La meva filla ja me l'ha fotut i diu que se'l penja a la seva habitació, que li escau molt. I té raó.

Ara espero que el Tibau sortegi el creuer pel Carib aquell que ha promès...(o no era ell?) ;-)

Gràcies, noi!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

27 de maig de 2009

De memòria històrica i entrevistes


Un bon amic m' informa del seu darrer web que fa amb companys historiadors de la seva ciutat, "Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa":

http://www.memoria.cat/repressions

Es tracta d'un treball centrat en les víctimes mortals que produí la repressió de la rereguarda republicana i la repressió franquista.

El web inclou:

- sis curtmetratges sobre sis víctimes mortals d’aquestes repressions (tres executats a la rereguarda i tres durant el franquisme).

- una àmplia entrevista a l'historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer, sobre la repressió religiosa durant la Guerra i el paper de l'Església durant la República i el franquisme. No té desperdici. La podeu seguir a trossos.

- una entrevista a mossèn Josep Riba i Capdevila, mort recentment als 98 anys i que va ser objecte de persecució durant la guerra.

- prop de 200 documents inèdits de gran valor històric procedents bàsicament de l'Arxiu Comarcal del Bages i del fons "Causa General" de l'Archivo Històrico Nacional de Madrid. Es tracta de papers de gran interès sobre detencions, empresonaments, execucions, sumaris judicials, cartes, documents personals de les víctimes mortals... sempre en relació a la temàtica de les repressions. S'hi inclouen papers referents al Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa i d'altres comitès revolucionaris de la comarca.

- un apartat de preguntes i respostes sobre les repressions a la rereguarda i durant el franquisme

Si us agrada la història local, iniciatives com aquesta ajuden a explicar com va ser aquesta etapa fosca de la nostra història contemporània. M'encén la sang que encara des dels sectors reaccionaris de la dreta espanyola es posin traves a posar cadascú al seu lloc, sota una fal.laç mantell de silenci que advoca per no "remoure el passat". El passat s'ha de remoure sempre. De barbaritats en van haver en els dos bàndols en conflicte; però és innegable que el franquisme va exercir una repressió sistemàtica, immisericorde, planificada i abjecta contra els que es varen quedar i no van poder (o saber) fugir; i tot sota el mantell còmplice de l'Església catòlica.

Que no vinguin a demanar oblits aquells que van aprofitar-se de l'escarni dels vençuts.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

25 de maig de 2009

Del Museu del Disseny Friki (37): la regla monàrquica


Quan vaig ser a Saragossa fa uns dies, els govern d’Aragó regalava als assistents aquesta regla de plàstic on per un cantó estan dibuixats tots els reis de la Corona d’Aragó…i de l’Espanya pàtria. Home! Per a nostàlgics monàrquics i historiadors memorialistes és ideal. Com a xuleta per aquells que els hagueu d’estudiar no està malament, però té poc futur perquè fa 30 cm en la realitat. Així, doncs, de pet al Museu del frikisme.


Algú s’atreveix a fer el mateix amb els veïns del replà? Juàs!


Els altres objectes del Museu Friki

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)
21. L'USB follador, del Bixo
22. La samarreta felina, de Kapitana64
23. El cagalló retratat, de Lucrècia de Borja
24. L'astronauta muntanyenc, del Viatger
25. El mòbil nicotinat, de Xarel_10
26. El cendrer pulmonar, de Patrinsky
27. La banyera motera, de Roi
28. La medalla de l'amor, de l'Arare
29. Altaveus marcians, per CETINA
30. El pitram mòbil, de No me puedo creer que lo hayan inventado
31 i 32. El gat manequista i la Repollo, de la Xurri
33.El bicicony, de Roberthinos
34. L'interroptur celestial, de Tondo Rotondo
35. La bicidisco, de Roi Marphille
36. El kit antivampirs, de Té la Mà Maria
37. La regla monàrquica, del veidedalt



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

23 de maig de 2009

FESABID 09: el veidedalt de congrés


Acabo de tornar de dos dies de congrés a Saragossa. El congrés biennal que organitza FESABID, la Federació Espanyola de Societats d’Arxivística, Biblioteconomia, Documentació i Museística, que ha organitzat les XI Jornades espanyoles de Documentació sota el lema “Interinformación”. Tot un títol que amaga una filosofia de vida.


M’interessaven les xerrades sobre webs socials i el món de la web 2.0 (tot i que ja se sent a parlar del 3.0). I ja que hi era, em va tocar moderar una de les taules rodones. No sóc bibliotecari ni documentalista, que consti; però sempre m’ha semblat un col·lectiu maltractat pels estaments dirigents i, en canvi, són qui ens treuen les castanyes del foc manta vegades. I a banda, és clar, és un món ple de dones!


Cada dia estic més convençut que les administracions públiques han de fer ja el salt (que algunes han fet) al món de la participació social en les seves relacions amb els ciutadans o seran superades i arraconades per l’onada digital que ens arrossega a tots. Ja no és que Catalunya serà blocaire o no serà (el veí dixit fa un parell d’anys). És que el món serà digital o no serà. M’encanten els llibres. És el millor invent de la humanitat. Però acabaré tenint, com tots vosaltres, un e-book d’aquí dos anys màxim i aprenc més ràpid a l'ordinador que no en moltes hores que em passi a la biblioteca. Que també està bé...


Com gestionar la fractura digital d’aquells que quedin fora d'aquest món de les noves eines de telecomunicació i de la informació (per edat o per manca de recursos), altrament dites TIC, serà tasca dels governs d’aquí no res.


Vaig trobar gent molt interessant en el congrés. Amb el cap ben moblat i les coses clares. També, és clar, hi havia il·luminats i cagabandurries, com a tot arreu. Si us interessa el tema; crec que les actes les pengen a la seva web.


Fixeu-vos que us dic... (i que consti que ja se m’ha passat la “cogorza” de la festa de la nit de clausura. Per cert –i obro parèntesi–, la gent deuria estar pitjor que jo quan alguna bibliotecària de somriure amable em va insinuar “si feia balls de saló”. Collons, si em trepitjo a mi mateix quan ballo! Sota la lluna de les quatre de la nit fins i tot em semblava que la Pilarica era un monument bell...)


Tanco parèntesi.


,,,doncs us deia que d’aquí deu anys els diaris de paper deixaran de tenir sentit: tots els veurem en versió digital o des dels nostres mòbils. I si no, d’aquí deus anys, si encara esteu pel replà, en tornem a parlar.


Les paraules de la presidenta de FESABID, Glória Pérez-Salmerón sobre l’objectiu de les Jornades.



Les paraules d’Ícaro Moyano, responsable de Tuenti; un dels gurús actuals de les xarxes socials.


Les paraules de la periodista Giorgina Cisquella, que va fer la conferència de clausura (que per cert, em va decebre moltíssim).


PS
(Per cert, encara hi ha ganes de fer una revetlla de sant Joan al terrat de cal veí?)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

20 de maig de 2009

In memorian: Mario Benedetti


No em podeu dir que no vaig parlar d'ell quan era viu; però sempre que ens deixa una ploma com la seva es inevitable referir-s'hi. Si no l'heu llegit mai, és una ocasió impagable per fer-ho. I si el sentiu recitar, millor. Benedetti és un d'aquells autors que si havies de fer un regal a una xiqueta, mai quedaves malament (que després servís de res, és una altra cosa (;-).

Qui pogués escriure poemes com ell...!

Us deixo un poema seu, a l'atzar.


EL PUENTE

Para cruzarlo o para no cruzarlo
ahí está el puente
en la otra orilla

Alguien me espera

con un durazno y un país


traigo conmigo ofrendas desuadas
entre ellas un paraguas de ombligo de madera

un libro con los pánicos en blanco
y una guitarrra que no sé abrazar

vengo con las mejillas del insomnio
los pañuelos del mar y de las paces

las tímidas pancartas del dolor
las liturgias del beso y de la sombra

nunca he traído tanta cosa
nunca he vendio con tan poco


ahí etá el puente
para cruzarlo
o para no cruzarlo


yo lo voy a cruzar
sin prevenciones


en la otra orilla alguien mes espera

con un durazno y un país



El nostre replà no és un pont. Creue-lo sense por ni temences! El durazno ("presseguer"), ya el poso jo. El país, és el nostre blogville.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

16 de maig de 2009

De veïns de l'escala (9): Gustau Parra, boxejador-fajador


Cadascú neix amb la cara que li toca, i el petit Gustavito va néixer amb cara d'hòstia supina. De petit, va haver de suportar les plantofades dels pares, germans, tiets, cosins, amics i veïnat en general, incapaços de reprimir-se davant la invitació constant del posat del Gustavito a què li deixessin anar una sonora bufetada entre orella i orella. Als dotze anys, el noi va abandonar l'escola -per sort seva, encara no s'havia inventat l'ESO- per dedicar-se professionalment a rebre tota mena d'hòsties i mastegots en els quadrilàters de l'extrradi barceloní. Malgrat d'aquest dur escenari familiar i laboral, el ja forjat Gutavito va poder acabar l'educació elemental gràcies als doctes consells del seu ídol d'infantesa, l'Epi. L'Epi de Barrio Sásamo, a qui seguia amb delectança cada tarda de cinc a set...

Malgrat que Gustau Parra mai va guanyar cap dels 99 combats professionals que va fer -per culpa, bàsicament, de la seva addicio al vi cosechero (sempre en porró, això sí!)-, els miserables contractes que aconseguia li permetien, almenys, costejar-se les despeses mèdiques ocasionades per les pallisses monumentals que rebia en els combats amanyats pel seu mànager. Va esdevenir un sobrevivent al coma profund.

La fama, però, li va sobrevenir quan instal.lat a la costa marbellí, va aparèixer com a testaferro d'un tal Tio Gilito, que li havia promès dirigir un Casino per acabar repartint estampetes de Sant Llúcia.

Retirat fa anys dels quadrilàters, el veig encara entrenant-se fent ombres contra ell mateix al replà de l'escala. Quan li demano com li va, semprpe em respon el amteix: "Grrrrrf, smmmmff, plsssst, rggghttt"; sense adonar-se que encara duu el protector bucal a la boca. En fi, un pobre jan que sempre us agrairà que li deixeu pagada una copeta de vi (cosechero) al bar de la cantonada.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

14 de maig de 2009

El veidedalt a Què llegeixes? (5)


Tinc un cul de mal seure ( i no com un paner, eh?) Per això em lio sol em mil embolics que no sé com sortir-me'n... Bé, suposo que acabarà bé, com quasi sempre. Perquè em deu agradar això de dormir poc i fer-la petar (la llengua, eh?, no el cul, vull dir). Així doncs, m'he llençat a moderar un del fòrums del Què llegeixes?. Un de l'"Estem llegint..". Es tracta d'escollir un llibre i moderar les aportacions que fen els quellegistes a mesura que el llegim tots alhora. El llibre que he escollit , perquè crec que dona per fer-ne un debat i és prou bo és: Les set aromes del món. Una obra de l'Alfred Bosch. Un viatge per quatre continents a la recerca dels orígens del cafè i de la pròpia identitat del protagonista. L'heu llegit?


Si no ho heu fet, us convido a fer-ho i a apuntar-vos al fórum.

Coi! És gratis!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

12 de maig de 2009

De calents i contents (24): Trobant Remei, de Lady Griselda

Lady Griselda, del blog Prosopeia, té l'honor de ser la primera que ens va ressenyar el llibre de la colla dels Progula. Ja només per això mereix tenir sempre la porta oberta al meu replà. La noia té un blog peculiar, que no dec visitar tant com es mereix... S'ha currat el disseny i sol posar bona música. No cal dir que a mi m'agrada la música... I aquest relat que ens ha dut en té, de música... poètica. Perquè és un relat amb rima. Un poema en vers sobre les vicissituds d'una xiqueta, la Remei, que pateix el mal que patim tots els tios, però a l'inrevès: si nosaltres sempre us mirem el culet, aquesta pobre Remei sempre ens mira... el paquet. I és clar, d'aquí li venen tots els mals. Escolteu un dels relats més diverits passats a Calents i contents. I la setmana que ve... sorepresa!

Aquí l'audio



I aquí, el text,

TROBANT REMEI


La pubilla Remei Pla

des que tenia veu

patia un tic, una mania,...

digueu-li com vulgueu:


Quan un paio se li acostava

fos gras, prim o amb embulls

ella mai no el mirava

directament als ulls.


Mirava, el rostre en flames

i el gest embadocat,

allò que entre les cames

tenia l'afectat.


Quins tràngols, la família

mirant d'apaivagar

la malaltissa paquetofília

de la pubilla Pla!


Per casa el pare anava

tot nu, de peus a coll,

provant si així es cansava

de veure aquell penjoll.


La mare, amb poca traça,

deia al claustre reunit:

«Segur que se li passa:

és com qui es xucla el dit.


»Si aprèn i ve a l'escola

quin mal hi ha, senyors?»

«Que ens mira la titola

i haurà de tocar el dos!»


Lluitant pel privilegi

de l'escolaritat

li van trobar un col·legi

que li anava ni pintat.


Nenes soles amb monges

van ser la sol·lució :

patates, cols, taronges

i gens de naps rodons.


Només algun desori

dijous de matinet

en què mossèn pare Gregori

deia missa de set.


Quan veia com observa

la nena del turment

la seva fava tendra

aquesta se li alçava

amb luxúria impenitent.


Parava l'homilia

vermell i entresuat

deia “perdó” i fugia

corrents a l'excusat.


Per raons suposables

no ho va dir a l'Opus Dei

i van ser uns anys amables

per la nostra amiga Remei.


La mida estava presa:

ullant tanta puput

coneixia amb certesa

quin era el contingut.


Els estudis de Ciències

van ser el moment daurat

per ampliar experiències

a la Universitat.


Hi havia poca dona,

i es vivia corrents.

¿i la raó més bona?

Tots anaven calents!


Pim, pam!, es traginava

les que feien més goig.

Com que era experta en faves

més d'un anava boig.


La creu; el catedràtic

de Medi Natural;

un home eixut i reumàtic,

i un xic malalt mental.


«Què em mires, què hi tinc mosques?»

-va dir-li amb un gran crit.

«Posa't ulleres fosques

...i allarga't el vestit!»


El punt passat de volta

del tip i de l'empatx

fou quan el poca-solta

la va cridar al despatx.


«T'agrada l'espectacle?

Te'n serviré un plat fi.

Nena, avui ni un miracle

no et salvarà de mi.»


«Prepara't, gata maula!»

Feia tocant-se els pixats

dempeus sobre la taula

i els calçotets abaixats.


Amb aire gens elàstic

va fer un salt malaltís

i ella cridant de fàstic

va fugir cap al passadís.


La noia era lleugera

i el vell feia saltets

brandant la pebrotera,

travat pels calçotets.


«Ja hauran passat la balda,

no hi ha ni quatre gats,

asseu-te'm a la falda

que cardarem plegats!»


El Rosari de l'Aurora

es va poder evitar

quan per allí la rectora

tombava pel replà.


Secretament colada

pel mestre involucrat

no va assumir l'alçada

del cigaló empalmat.


El xoc va ser fantàstic,

ella va caure a rodolons,

i ell la va muntar

un quadre plàstic

per treure's els mitjons.


Va ensorrar el tronc agònic

al ventre gegantí

i en estat catatònic

ella es va fer pipí.


L'alumna, encara muda,

va pensar amb gran desfici:

“De l'ocasió perduda

no se'n traurà cap benefici!”


Era el moment propici:

«Senyors, haig de marxar,

els deixo amb el seu vici,

ja ens trobarem demà.»


Quina fi de carrera!

Tot eren embolics,

no veia la manera

d’esgarrapar un sou fix.


«No podré trobar feina

ni presumir de sort.

Això de mirar l'eina

serà la meva mort.»


Un dia va llegir al diari:

“Empresa molt solvent

vol actor solidari

de membre competent.”


Potser el cas s'ho valia:

hi va anar de seguit

a veure què es coïa

en tot aquell sofregit.


Un mascle de portada,

morè i sense plomall,

la va rebre amb mirada

de no entendre un borrall.


«Busquem homes, senyoreta;

o bé amaga un semaler

o està més bona que peta

i en canvi no ens va bé.»


«Miri sentor, sense vergonya,

-va dir-li la Remei-

tindrà un càsting de conya

si es deixa fer un bon servei.»


»Des que gasto mirades

i tinc coneixement

que escruto braguetades

bo i compulsivament.»


»Puc deduir pes, força,

llargària i complexió,

si va recte o es torça,

si és plàtan o mitjó.»


»I tot sense una engrapada

ni un ˈtregui's els eslips̕.

Feina ben acabada

sense quedar-ne tips.”


«Com diria el poeta,

-diu ell amb riure franc-

em mires la bragueta

igual que un lladre un banc.»


«Provem-ho: Què diries

del meu pal de paller?»

«Que han de passar dos dies

per tastar-lo tot, ben bé.»


«No vas equivocada,

i el millor no serà

pensar en una trobada

més de primera mà?”»


»Calles? Qui calla ofrena!»

-va dir-li el Superman-

i es treu aquella antena

que ja s’estava inflant.


Ella, mig ajupida

per mirar-se-la d'aprop

era just a la mida

per prendre's el xarop.


A ell la boca mig oberta

també li va anar al pèl.

Com que qui apunta, encerta,

va entrar fins a l’arrel.


«Xucla però vigila,

si et quedes com estàs

els ulls et faran fila

mirant tots dos el nas.»


Just abans de la traca

la va treure amb un bot

i li diu «Espera, maca,

que no ho has vist pas tot.»


«No seran preses falses

o algun programa així?»

«Calla i treu-te les calces,

que ja m’ho sabràs dir.»


Obviant preparatori

li va clavar tot el bastó

damunt de l’escriptori

i de l’ordinador.


Pim, pam, amb energia,

dins, fora, fort i suau,

que ni al Bricomania

saben clavar aquell clau.


Dos crits que van fer esquerdes

a les instal·lacions

van obrir les llums verdes

a les negociacions.


«Molt bé, ja tens contracte,

demà a les onze vens.

M’has convençut...” a l’acte”,

et sobren arguments.»


Des d’aleshores ho feia bé i de pressa,

triava els més dotats

i si li feien peça

se’ls sepillava posats.


Sempre estava fent visites,

no donava l’abast,

que el porno vol artistes

i és feina de desgast.


No odieu una mancança,

quelcom de bo tindrà,

feu lloc a l’esperança,

mireu si no, la Remei Pla.


No va curar el defecte

però en va treure profit

guanyant calés, respecte

i bons moments al llit.


No se sap mai, noietes,

la vida és un garbuix.

Si ells us miren les tetes,

vosaltres... l’entrecuix!


Tots els relats de Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

15. Orgasme compartit, de la Iruna

16. El mòbil, de la Mar

17. La febre americana, del Gatot

18. Emdeixes fer-ho a mi? de l'Albanta

19. Vols una catània?, de Violeta

20. Si véns, de El Veí de Dalt

21. Boeing 707, de Guspira

22. Des de les altures, de Té la Mà Maria i el Veí de dalt
23. La ressaca, del veí de dalt
24. Trobant Remei, de Lady Griselda


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!