30 de gener de 2010

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (46): les cagallufes nadalenques

Tot i que ja han passat Nadal i Reis, és típic veure a la Fira de Reis que es posa a la Granvia barcelonina, paradetes amb articles de fireta; i entre aquests els coneguts cagallons que ens pot deixar anar el tió o bé els Reis per aquells que us ho mereixeu (com un que jo em sé) i que resulten ser de sucre, tot i que un servidor no ho he constatat mai perquè la veritat, no m'atrau gens de tastar-los. M'estimo més desar-los a la vitrina dels objectes del Museu Friki i santespasqües.




Una imatge cedida (ja fa temps) per l'Striper. Que per cert, fa un concurs de relats amb xocolata. Però no d'aquesta...


Nota: Per cert, quan arribem als 50 objectes museïtzats, faré una enquesta entre els veïns/nes per veure quin és el més friky de tots. 

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí
 

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

28 de gener de 2010

De poesia: Metrònom Ferrater, el documental.

Des de l'enveja sana de saber que hi ha poetes que sí saben expressar en versos allò que altres assagem balderamentus passo l'enllaç a un pàgina sobre un dels meus escriptors  preferits; Gabriel Ferrater




I l'enllaç al video que ressenya el documental que li han fet els de Metrònom Ferrater. Caldrà veure'l sencer. 
 


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

24 de gener de 2010

De la carpeta del veí (14): Tríptic I

A una sirena errant, en el record amable



(Tríptic 1 ) 

El nostre és un tracte tàcit, sense preàmbuls ni subterfugis. No hi ha cap regla. No hi ha dreceres.  Tinc una forma i en el paper em justifico. No puc servar el silenci quan el cel t’aclama. No puc seguir les traces si els marges són fondalades rostes. No puc divisar horitzons si les ombres t’acompanyen. És com sortir al llindar i desitjar que tu hi siguis; palplantada al replà de l’escala. Somiar un desig equívoc. Teseu al laberint, guiant el Minotaure. Sé que cap Ariadna vindrà a rescatar-nos.

La vida és un sentiment de culpa. I a voltes, una gran mentida. Un tobogan capgirat enlaire. Amb escales rostes. Una corda amb nusos, esfilagarsada. Un mirall translúcid. Una quimera amable. Una escletxa franca. Diré sols tres mots per descriure’t:  silent, errant, mudable. I que el silenci basteixi aquest bes que em llivanya l’ànima.  Vinyoli em divisa en cercles. I en ells em precipito.


Ara, guaita’m pel ulls. Escolta’m els mots més bells que cap nàufrag t’aclami. Serà el signe de la derrota. Un sentiment de culpa que m’embriaga l’ànima. M’ofego en els teus ulls i en l’escuma del teu rastre.


Sobre el teus pits llanço una àncora sense traça.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

21 de gener de 2010

Diari d’un veí exiliat (2): L'arribada



Dia 2
08.30 h 
Estació de Colmenar Viejo

—Oiga, joven…usted no se apeaba en Colmenar?
—Com…? Què…? On estic? Cuando? Com? Por qué...? Oi, tant…! Colmenar…!
—Pues es esta ¡Como no espavile, se queda dentro...!

Collons! M’havia  quedat adormit  dempeus agafat a la barra del vagó i tenia el cap recolzat damunt un home tot vestit d’oficinista que també clapava com jo —roncava més ben dit— al meu costat. Em vaig adonar que en desprendre’m li deixava de record un fil de baba sobre la camisa que li queia corbata avall.

—Gracias, buen mozo!  —vaig arribar a dir mentre, a  cop de colzes, arribava fins la sortida i queia de rodolons a l’andana en el moment just que el tren tancava els portes i arrencava.

—Quina llauna de sardines! Pitjor que el Corte Ingles el primer dia de rebaixes.

Vaig alçar-me, em vaig espolsar la roba, vaig gratar-me el clatell i vaig fregar-me els ulls. Necessitava un cafè. A l’estació n’havia un. Vaig agafar la maleta i… la maleta! Hosti, tu! Me l’havia deixat al vagó amb les preses! I ara què, veí? Per sort duia la bossa amb el quid de supervivència urbà essencial: bloc de notes, mòbil, Manual del español urgente, raspall de dents, preservatius, la foto de Blogville i l’aneguet de goma.

Vaig cap el cap d’estació que s’estava burxant el nas amb la banderola vermella de donar sortida als trens.

—Escolti bon home...
—Como ize?
—[Ui, no recordava que estava a la Meseta]. Digo que me he oblidadu la maleta en el tren que ha partido raudo y velos hacia el confin de su destino. ¿Como puedo hacer para recollirla en algun lloc?
—¿Le pasa algo en la boca?
—Com? No...nada. Buenu. Tengo un queixal picado, pero nada grave. Gracias.
—Usted es catalán, ¿no?
—¡Ostras! ¡Y usted adivino! ¿Como lo ha sabut?
—No. Nada...; nada. ¿Su maleta, dice? Pues ya puede ir  ispidiendose  de ella.  
—¿Y eso...? No puede llamar al revisor y que eche un golpe de ojo?
—Con Tam-tam le llamo?
—Joder! Con el móbil.
—¿Qué móbil? Si aquí todos estamos tiesos… Como mucho, llamo al jefe de la próxima estación para que de aviso, a ver si hay suerte…

Li vaig deixar fer.

—Josémari! Que aquí tengo un individuo que se ha olvidado la maleta en el de las 8.30. Dile a Fulgencio que mire por ahí. –i adreçant-se a mi- ¿En que vagón iba?
—Ui, no sé. Hacia el medio. Siempre estoy en medio de todo, como los dijous —vaig fer per probar de fer el simpàtic. L’home em va mirar amb posat fastiguejat.
—Dice que en el tercero… Vale… Me llamas y me dices algo –i dirigint-se cap a mi de nou —Mire, déjeme un teléfono y ya le diremos algo.

Alguna cosa em deia que mai més veuria la maleta, però tot i així li vaig deixar el número del móvil i vaig sortir de l’estació. Em va agradar el que vaig veure:


Vaig mirar el mapa i em vaig adonar  que l’adreça on anava estava a l’altra punta de la ciutat. Vaig cridar un taxi. Tan de bo tingués aquí el meu taxi preferit!

—Buenas. A la calle Mosquillona, ocho.
—Payá vamos!
—Com?
—Que queda payá!
—Oiga! Una palla, diu? Que vol que em masturbi ara?
—Como ize?

[Veí, paciencia que no has començat les classes encara…, em vaig dir a mi mateix. Cal entrar amb decòrum i delicadeza amb población indígena]

Digu, que si hay que hacerse una palla para que esto arranque?
—Vaya…, un graciosillo de buena mañana…! Siempre me tocan los más friquis, a mi. No te digo, Mariano.
—No. Me llamu vei, veí de dalt.
—Ya…Y yo Cleto, Ana-cleto. He dicho payá; nada de payas. Ni pajas. Pa-ra-a-llá-va-mos, ¿entiende?
—Ah, collons!  Haberlo dicho claro. Es que no domino muy bien su idioma, ¿sabe?
—¿No será catalán, usted?
Coi, ¡otro adivino!
—No, taxista. Y a mucha honra.
—Pues vengo de Blogville, un barrio…
—¿Francés?
—No. Cosmopolita, más bien. Pero da igual de donde venga, lo importante es adónde voy.
—Encima un friqui filósofo,…lo que yo te diga Mariano… Pues payà vamos!

Em va deixar davant la porta. Durant el trajecte em vaig fer una idea d’on m’havien enviat. Una autèntica ciutat mitjana, amb força immigració. Edificis alts, grans avingudes,  carrers prou nets i ordenats, i amb un entorn que semblava prou atraient. Una serra, clapejada de blanc, enceclava el que semblava una extensa vall on es trobava la ciutat.


—Y esas montañas?
—La sierra de Guadarrama. Bonita, ¿eh?
—No és los Pirineos, pero da el pego. [Ostres! Començava a fer girs de forma autodidacta]
—Pues si está aquí un tiempo, visitela.
—Estaré un par de meses
—¿A si? Pues coincidirà con la fiesta de La Vaquilla.
—¿Qué dia?
—El 2 de febrero
—Pos sí, estaré aquí –vaig dir resignat.

Després de pagar vaig trucar el 3er 3a. Una veu rogallosa quasi em trenca els timpans a l’interfon sense deixar-me badar boca. «Joder, Fermín ya te has dejado el puto bocata otra vez!»

—Això,…esto… El señor Alvarado, es aquí?
—Y tu quien coño eres?
—El vei de dalt. Vengo de parte del Sr. Paseante, el de la ciudad de la niebla…
—¿El cabronazo aquel?  ¡Joder, con el pajarraco! Sube, sube…que te daré dos guantazos para que se los dediques al soplagaitas aquél…

No sé perquè però aquella dona em va caure simpática tot d’una.

(continuarà)

11 de gener de 2010

Diari d’un veí exiliat (1): La partença




Dia 1

Estació de Sants. Barcelona
21.30 h


Buenes! Quisiera un billete para anar a Colemar Vieju

—Ya me puede hablar en catalán, ya; que desde que nos han traspasado a la Generalitat estamos obligadoss a entenderlo y àdhuc, a parlar-lo.

—Ah! Caram! Això de la Renfe catalana va de debò, doncs.  És que jo he de començar a practicar el castellà, sap. Vaig a fer un curset allí, precisament.

—Por trabajo? Digo... por feina? O va a pasearse?

—Per collons, més aviat. És llarg d’explicar... I no em parli de passejar... Doni’m un bitllet al lloc aquest. Perquè hi ha estació de tren allà, oi?

—Sí, hombre!  Això és a tocar de Madriz, como dicen allí! La capital! Se baja en Chamartín, donde le deja el Estrella y de allí, se coje un cercanias, y en media hora está en la ciudad.

—Doncs això. Un bitllet. Quant és?

Anada i vuelta?

—Espero tornar,...si no em quedo en l’intent.

—La tornada la ha de hacer en quince dias, si no,…

—Crec que estaré més de quinze dies..., sí.

—Pues anada solamente. No irá a la cuartel, verdad?

—Hi ha un quartel?

—Sí. Cerca, yo juré bandera allí. En el 59! ... Lo digo perquè hacemos un descuento a los reclutas...Como que veo que me va con esta maleta de la postguerra…

—Ja veig que el traspàs també els ha despertat l’humor. En fi... Aquí té.

—Sale de aquí mitxa hora, que lo sepa.

—I quant dura el viatge?

—Nueve horas. Son 40 euros.

—Collons!

—Será en litera en un compartimento de seis plazas. Tiene sort. Solo hay otra litera ocupada. Buen viatge!

Pago i arrossego la maleta. Demano sis vegades l’andana del tren a Madrid i tots m’envien a l’AVE. Però jo no vaig en AVE, els dic. «¡Ah, va en el borreguero!», em diu un jove morè, d’accent cubà. «Pues es en el andén 25». L’últim. Ho suposava. Arrossego la maleta fins al lloc. La pujo amb bous i esquelles (com es dirà això en castellà?) dalt de la plataforma i busco el compartiment que em pertoca. Trobo una dona del servei, fumant com un carreter, amb la permanent caducada, que m’indica el vagó. Això és més estret que les voreres de Gràcia! A l’entrada, una altra dona, grassa com la polarda de Nadal de l’àvia, forceja amb el seu maletot que vol encabir sota una llitera. És impossible que hi càpiga. Com impossible és que ella càpiga en la llitera. Miro el número i és just damunt la meva. Ho suposava. «Joven, me puede ayudar a subir?». Deu estar de conya. Dos-cents quilos en canal per aquesta escala esmerlida?, penso. Ella, però fa l’intent i jo, per educació, empenyo des de darrera amb l’espatlla dreta i les mans als seus malucs, que s’enfosen sense tocar os. I a sobre, a mig alçar la cama, cau enrera, aixafant-me contra la paret i deixant-me sense respiració. «Uy, perdone! Que tope soy» I mentre ho dius, ja m'ha posat mà a la pebrotera. La realitat s’imposa. «Miri, li deixo la meva llitera. Jo ja dormiré a dalt.» «Muy amable joven, no parece catalán». Ostres, comencem bé! Comença a despullar-se allí mateix  i em pica l’ullet. «No le importa.¿verdad?». Pujo com un esperitat dalt la meva llitera i corro la cortina. Amb doble llaç.

El trajecte és un suplici. La morsa, a banda de no parar quieta i sacsejar tot el vagó ella sola, ronca a cor que vols (una altra frase per preguntar). I canta jotes dormida! No puc tancar l’ull i encenc el llum. Començo a llegir el llibre que duc a la bossa de mà: Manual del español urgente, editorial Cátedra. La meva bíblia durant dos mesos.

En arribar a l’estació, només mitja hora més tard del previst, deixo la dona forcejant i cridant per sortir de la llitera. «¡Joven, écheme una mano!» Veig venir dues hostesses amb un gat hidràulic. Les deixo fer. No vull rebre algun cop de michelin greixós a la cara.

Miro el paper que duc al damunt: “Família Alvarado Gonzalez, calle de la Mosquilona, 8; 3º 2ª. Colmenar Viejo. I un telèfon. Me’l  poso dins la caçadora. Arrossego la maleta. Busco la plataforma que em durà al meu destí. Fot un fred del cagar i encara és negra nit. I en canvi tot és a rebentar de gent. «Collons, aquí també es treballa», penso. He d’empènyer el cap per entrar dins el vagó. Sento la primera conversa del dia: «A ese niñato de Messi le cortaba yo los güebos por chulapas. ¡Mira que hacerle un hat trik al pobre Tenerife!”. Busco al diccionari de butxaca espanyol-polaco la paraula hat trik. No surt. Deu ser argot madrileny. 

Veig que això del castellà serà més difícil del que em pensava.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 de gener de 2010

El veí tanca la paradeta: d'aquí dos mesos torno.

 
Manda güebs! Mira que entre els 76 participants possibles per fer-me el regal del blocaire invisible, va i em toca Ell (negreta i vermell)! Quan llegia les poques pistes que deixava ja se m’anaven escalfant els baixos; fins que vaig veure que era cert.  L’Anna Tarambana em diu que són coses del destí. I alguna de vosaltres dirà que hi ha tongo. Que això está “amañado”. I és que ja ho diu la cançó: “Si naciste pá  martillo, del cielo te caen los clavos...”. I mira que a mi son uns  altres  els claus que m’agraden… En fi, què hi farem. “Els camins dels Senyor són inescrutables”, diría, si fos capellà (que no en sóc, i per això ja tenim al Mossèn). “Alea iacta est”, diria, si sabés llatí; que no en sé.  I si sabés de lletra -que tampoc en sé- m’aplicaria la frase aquella de Flaubert: “ No labra uno su destino, lo aguanta”. I quina creu, senyor, he de suportar jo!

Doncs ja ho sabeu. Si llegiu el regalet que m’han encolomat Ell (negreta i vermell), el meu amant d’un dia (crec que se li van posar els pèls de punta en llegir-ho) veureu que us hauré de deixar dos mesos.  Partiré cap a un país desconegut (vaig a mirar on para això de Colmenar Viejo; que deu ser lluny del cagar), tot solet i amb la meva circumstància (que deia el Gasset aquell; avui estic especialment pedant, ja veieu). Jo, que podria dir que mai he travessat l’Ebre (ni el Rubicon, com va fer Juli César abans d’entrar a Roma; veí para ja de donar al tabarra amb frases lapidàries), ni he sortit de Blogville, ni quasi del meu replà; va i resulta que he d’estar dos mesos fora per aprendre no sé quina llengua vernàcula que escriu aquell tanoca i demostrar-li d’una vegada que la domino (la llengua, no la vernàcula; que no sé qui és però sona que deu venir dels Carpats).

Va llest, el paio! Si es pensava que m’acolloniria i que declinaria el regal. Doncs no! El veidedalt (negreta) els té ben posats (un moment, que ho comprovo...; sí, encara els duc a puestu); i accepta el repte d’aquell que no sap ni que són les “is” llatines.  O sigui que agafo la maleta, la bufanda, el bloc de notes, el meu patito de goma i me’n vaig a conèixer les Espanyes.

No patiu. Aniré deixant post dels llocs  per on passi i la gent que conegui. De les farres, només explicaré els prolegòmens (que vol dir, introduccions; preliminars, vaja; no de les altres; què us pensàveu?). I d’aquí dos mesos ens trornarem a rrobar al replà; una mica més vells però una mica més savis. O com va dir un tal Bécquer, que crec que era un assidu de la tertúlia del cafè on anava el Paseante, allà pels 1860 (el noi ja té una edat):  “Cambiar de horizonte es provechoso a la salud y a la inteligencia”.

Àpali! Bon vent i barca nova!

PS
Veïns, us deixo la clau  sota l’estora de l’entrada. La casa és vostra; disposeu com vulgueu però em canvieu els llençols cada cop que els feu servir, eh?  Espero que la Rateta em miri la bústia i me la buidi de factures (no cal que les paguis, però si vols...); que la Violette no pateixi: li enviaré les meves sabates negres balladores a temps; que l’Helena segueixi fent fotos arreu: algun dia li encarregaré una  feineta; que la Joana pot entrar a fer xocolata desfeta a la cuina i convidar-vos a esmorzar tots els dissabtes el matí (i mentre, que vagi assajant el JocG de la Candela amb el Gatot); que la Núria Aupí em planti gira-sols al terrat; que  L’Avi pot entrar a agafar el whisky de malta si n’ha de menester; que la Rita pot pujar a regar les plantes cada setmana; que l’Arare no cal que li doni menjar al gat (senzillament perquè no tinc gat –i, a més, perquè crec que va coixa); que la Zel m’enviï en fascicles els passos de salsa que he d’assajar a la propera festa; que la Carme tindrà la meva aportació als Personatges itinerants (al millor seré jo mateix!); que el Robertinhos em pot planxar tota la roba que deixo a la post (els pantalons negres, del revés, recorda!) i que l’Striper, em sargeixi els mitjons foradats de pas; que l’Emily no aprofiti per fer-me assassinar  a traïció a la seva novel·la de culte Dash i Lilly  (que la veig a venir); que el Zinc no aprofiti per robar-me tots els discos de la Feliu que tinc a casa sense que ningú el vegi;  que en Té la Mà em pinti el menjador (no té una mà de més, doncs que la faci servir!); que la Déjà Vie em canviï les cortines per unes d’italianes; que la Silver agafi els llibres de poesia que vulgui de la biblioteca i que la Viuillegeix em torni tots els que em deu (que és molt llesta ella!); que la Khalina miri si hi ha bombetes foses (la dels raigs UVA també); que l’Albanta revisi sovint l’spa; i s'hi posi amb qui vulgui; que l’Alepsi aprofiti per instal·lar el seu despatx temporal, que la Cris pot fer servir la dutxa per treure’s la salabror de la mar; que la Xurri em buidi les papereres i aprofiti algun paperot per deixar-me alguna nota dedicada; que els Trio d’Asos poden muntar una timba de pòquer il.legal al terrat; que el Tibau em deixi un regal literari del seus encara que sigui fent tongo; que la Mercè em posi en ordre els llibres de comptes de la comunitat  i que l’Eli faci servir la boca per alguna més que per xerrar! I que el Fra Miquel us confessi a tots plegats (i a ell primer) quan munteu les juergues al terrat! I a tota la resta que no us cito és perquè se m'escapa el tren.  Ja ho sabeu que vos estim a tots igual; com diuen els d’Antònia Font.

PPS
Snif!

PPPS
Fins d’aquí dos mesos. Tanco la paradeta. Apaga y vámonos (veus, ja començo a practicar la llengua de Cervantes) Sigueu bons minyons i millors veïnes; que guapes ja sé que ho sou.

Les reclamacions de la meva partença: a ELL (caixa alta, negreta i vermell)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

8 de gener de 2010

Boclaire invisible: un repàs

Ladies and gentelman, nois i noies, veïns i veïnes! Això ha estat  tot un èxit. Finalment han estat 77 blocaires els inscrits/es i 77 regals de blocaires invisibles que s'han fet la Nit de Reis per la xarxa. UN ALTRE RÈCORD de la Catosfera, de Blogville i de la realitat virtual. I qui no ho vulgui veure, doncs a vestir sants.



La relació de tots els regals que s'han fet els podeu seguir, per ordre, aquí. 

Com vam fer el sorteig? Doncs les tres ànimes invisible (L'Alepsi, l'Anna Tarambana i una servidora) van repartir-nos els 77 inscrits en tres grups. I dins de cada grup vam fer el sorteig. Res de caramboles ni martingales, eh? Cap de nosaltres tres sabia qui li feia el regal.

Gràcies per participar. Això és un mèrit de tots plegats. Fins la propera!  


Nota de darrera hora: a tenor del meu regal, us avanço un possible tancament (temporal) del blog. Demà, ampliació de la notícia.


PS 
I l'any que ve, ja mirarem si retoquem les normes d'admissió... ;-)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 de gener de 2010

Blocaire invisible 2009: es destapa el pastís!


Doncs sí. la meva blocaire invisible era la Cris, del blog V/N Vist i no vist. No em pot negar que no li vaig posar fàcil les pistes!





La Cris és una blocaire jove. Jove perquè fa poc que es mou pel replà, però jove perquè els seus  posts traspuen unes ganes de viure intensament que tomben d’esquena. Que hi fa l’edat que tingui si el seu lema és estimar i deixar-se estimar?

Ella ho veu tot amb el seus ulls marítims. D’una intensitat  blava com la mar que li acarona les cames davant de casa. Perquè el blau la identifica. Quin luxe despertar-se amb el sol desvetllant  l’horitzó cada matí. Això no té preu. Sembla que ha viatjat força. I li agrada deixar-nos un record dels llocs on passa amb una mirada peculiar, diferent, molt pròpia. Fins i tot, sap transmetre en imatges allò que escriu. Té fusta d’artista. Ho veig. I ella ho sap.

A sobre sé que fa teatre. Vull dir que és actriu. Segur que sap posar-se a la pell dels seus personatges. Ho intueixo. Per això he pensat que aquest regal li plaurà. Sé que té passió per la mar. Sé que la fotografia li agrada. I sé que és una dona apassionada. Amb els amics i la família. I que escriu algun poema de tant en tant. Aquesta cançó transmet tot això també: alegria, esperança, ganes de viure; lligams.

I tot això ho sé senzillament mirant-li el bloc; que a vegades és com mirar els ulls d’una persona sense parlar-li. I si l’erro, que em perdoni. Almenys jo m’hauré divertit xafardejant en els seus posts, muntant el vídeo tot amb fotos seves i escrivint aquestes ratlles. Que és en el fons la raó per la qual tots tenim un blog, no? Per passar-nos-ho bé i fer-ho passar una mica bé a aquells que ens llegeixen.

Un petonàs, Cris. Que tinguis un bon any i ens segueixis regalant imatges i poesia.


PS
Per cert,...anirem un dia a capbussar-nos tots al Mediterrani?

AQUÍ, EL REGAL





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

5 de gener de 2010

Blocaire invisible 2009: Pista 10/10




Pista 10/10: La meva blocaire invisible no sé si em té vist o no...

I RECORDEU!


Pengeu el vostre regal durant la Nit de Reis; això és, entre les 12 de la nit i les 6 del matí del dia 6. Ja sabeu que Blogger i WordPress donen l'opició de programar l'aparició dels posts. No abans! Que quan ens llevem (perquè tots heu d'anar a dormir d'hora) veiem Blogville ple de regals als diferents replans de cada casa.

El que estaria bé és que enviïs un email -o deixeu un comentari al blog- del vostre blocaire, avisant-lo de qui és el seu/ la seva Boclaire invisible i que si es passa per casa vostra, veurà el regal. ok?

El dia 8 de gener, l'Anna, l'Alepsi i jo penjarem la relació de qui ha fet el regal a qui perquè els veieu tots.



I que Baltasar reparteixi sort!
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

4 de gener de 2010

Blocaire invisible 2009: Pista 9/10



Pista 9/10: El meu/la meva blocaire invisible li agrada d'il.lustrar els posts amb fotografies (seves!)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

3 de gener de 2010

Blocaire invisible 2009: Pista 8/10




Pista 8/10: El meu/la meva blocaire invisible ha visitat capitals europees que jo també he visitat.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

2 de gener de 2010

De veïns d'escala (15): Mn. Serafí Expòsit i Mitjahòstia, nunci epsicopal R+D per a la Calibració i Normalització de les Sagrades Formes

  

Nascut en la seva més tendra infantesa, en el si d'una família de rango abolengo, Serafí Expòsit va tenir els primers senyals de la seva vocació incipient en forma de llumenetes que se li apareixien gràcies als calbots que el seu pare -militar de graduació, forjat a la legió, en l'àridesa del Sahara espanyol- li propinava, per l'esquena, tot sovint a la veu de  "Para que no te fies ni de tu padre, so maricón!", les quals, lluny de sumir-lo en un estat de desconfiança i recel secular, van despertar en ell un enartament místic que tan sols els més incrèduls confonien amb el mareig propi de tan certers tostorrons paternals.

Aquest do, i el seu pas pel col·legi parroquial de Les Submisses Esclaves de l'Esperit Sant, varen marcar el seu caràcter eixorc i els seus jocs d'infantesa. Mentre els seus companys jugaven a fer de "papes i mames" o de "doctor i infermeres" pels racons més foscos dels carrers del barri, ell s'aprestavava a santificar el vincle afectiu entre els primers petons dels companys púbers (que l'escopien i l'increpaven cada cop que aprareixia amb el missal a la m'a) i sempre volia excercir de capellà en els cerimìonies de casaments i enterraments quan els seus companys de classe representaven pel.lícules de sèries americanes al pati.

Però la revelació definitiva li va venir el dia fer la Confirmació. Aquell matí, a la filera  de devots que anaven a combregar davant un bisbe nonagenari, seguidor encara del Concili de Trento, amb una mala llet atàvica i gest maldestre; el pobre Serafí va ensopegar amb els cordons dels seus mocasins quan aquell li anava a donar la sagrada forma i va fer saltar enalire la safata amb totes les hòsties consagrades que van a anar rodolant esglaons avall per tota l'església. El que va rebre en Serafi va ser un gec  d'òsties (aquestes sense hac ni consagrades) de l'esmentat bisbe pre-concicliar que el van deixar en un estat d'èxtasi deplorable. Va entendre aleshores, sota les botes clavetejades del representant diví, que el Senyor li enviava un missatge. (Val a dir que enlloc de missatge, hagués preferit un massatge de l'escolanet ros que aguantava el ciri amb que el qual el bisbe, fora de si, intentava sodomitzar-lo). En Serafí va entendre que havia de dedicar-se a una santa missió: vetllar perquè tots els pa d'angel tinguessin la forma, el color, el gruix, el pes i el tacte pefectes per poder ser oferts en la comunió dominical.

I a aquesta tasca noble i ecumènica tasca ha dedicat des d'aleshores tots els seus dies. Per això el veieu sempre sortint del replà amb un peu de rei i entrant a les sagristies del barri, repetint la seva màxima: "A qui Déu se les doni, Sant Pere les beneixi". Amén. 

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
 

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

1 de gener de 2010

Blocaire invisible 2009: Pista 7/10



Pista 7/10: Val, ho confesso...El meu blocaire invisible és ella, no "ell."


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!