31 d’octubre de 2010

Sou collonuts!

He trobat això per la xarxa fet per un tal David Espunya i m'ha semblat de...collons!

29 d’octubre de 2010

De lectura (86): Zapatos italianos, de Henning Mankell


«La vida es una frágil rama que se mece sobre el abismo » (p. 13)

«Si ahondamos demasiado en los demás,
nos arriesgamos a que se malogre la amistad.» (p. 361)


Viatge interior.

Fredrik Welin és un metge sotmès a un ostracisme voluntari. Viu retirat en un petita illa deserta, de la seva propietat, molt propera a la costa sueca on ell és l’únic habitant. Li agrada banyar-se de matí en les aigües gèlides del llac interior (sigui estiu o hivern) i té per única companyia un gat esquiu, un gos borni i un termiter que deixa que creixi a l’habitació de convidats. Les úniques converses habituals són amb Jansonn, el carter hipocondríac que el té connectat amb el món exterior. Un auntèntic anacoreta exiliat de tot i del món. «Mi vida se habría desarrollado según el plan previsto» (p. 17).

Però aquest reclusió voluntària que fa anys que dura es veu trastocada de cop per l’arribada d’una dona que camina amb crosses, i que arriba, vacil·lant, al seu moll: és la Harriet, un antic amor de joventut a qui Fredik va deixar fa cinquanta anys enrere per anar-se’n a l’estranger a fer fortuna sense cap explicació. Harriet, malalta, torna a aparèixer a la seva vida. Amb la seva presència, s’obre de cop un passat obert que havia deixat postergat i l’assumpció d’acomplir una promesa pendent: dur la Harriet a un llac al nord del país que ell li va “regalar” en mostra del seu amor. «Las promesas no cumplidas son como sombras que danzan a nuestro alrededor en el ocaso» (p. 57)
Evidentment, això serà el detonant perquè Fredik saldi comptes amb el passat, amb ell mateix i amb unes novetats sorprenents que li colpegen de sobte, que ni ell sospitava. El món se li capgira de cop i volta.

A mesura que avancem, sabrem el terrible motiu que va fer que deixés la prometedora feina de cirurgià en un hospital nord-americà (on va cometre un error mèdic de conseqüències dramàtiques que no va voler assumir) i al qual, empès per les noves circumstàncies, s’haurà d’enfrontar finalment. Sabrem de l’existència d’una filla desconeguda fins el moment, la Louise, una dona madura, autosuficient, rebel, autàrtica, que haurà de conèixer i estimar per enfrontar-se plegats, cadascú a la seva manera, a la mort anunciada –i plenament assumida— de la Harriet. Tenir una filla als setanta anys suposarà adaptar-se a una nova realitat i a recuperar la capacitat de viure sense amagar-se de les responsabilitats. «Yo comprendía a qué se refería. El silencio, el cielo estrellado, tal vez también la soledad, eran ya apenas accessibles para la mayoría de las personas. Y pensé que tal vez mi hija se parecía a mi, después de todo.» (p. 142).

El llibre, dividit en quatre parts de títol suggeridor, ‘El hielo’, ‘El bosque’,‘El mar’ i ‘Soslticio de invierno’ és això i molt més. Es la tragèdia d’un llop solitari que a d’assumir de cop el seus errors del passat  i enfrontar-s’hi. «La mayoría de los viajes de nuestra vida nunca se realizan (...) O los emprendemos en nuestro interior. La ventaja es que siempre hay espacio suficiente para las piernas cuando uno viaja por la vías aéreas internas» (p. 77).
Coneixerem altres personatges que també lluiten a la seva manera per fer-se un lloc: l’Agnes, la pacient que va quedar manca després de passar pel quiròfan de Fredik; una una adolescent maltractada que no sap com trencar la bombolla que l’oprimeix; el guardacostes; l’humil sabater italià, que fa unes sabates obra d’art als peus de Fredik... «Un proceso de doscientos pasos —explicó Lousie. Se necesita  mucho para fabricar un solo zapato» (p. 156).

El llibre està impregnat d’un aire  nostàlgic; de reflexions sobre el dolor i el pas del temps; sobre les pròpies incoherències i ingratituds; sobre el valor de l’amistat i el compromís personal; de la lluita diària i dels principis ètics; de l’odi i el desassossec. El llibre és un viatge a un esperit fallit. Gent desarrelada, que amb tot, està buscant  el sentit a la vida. Uns neguen la soledat (Harriet): «Tampoco he odiado a nadie como te odié a ti. Pero el odio duele y yo ya tengo bastante dolor. El amor es un alivio. Un remanso, tal vez incluso una seguridad que le resta horror al encuentro con la muerte» (p. 300). Altres reneguen d’ella perquè hi estan immersos (Lousie): «Quien acompaña a alguien cuya muerte está próxima, alguien que sufre una enfermadad incurable. No puede hacer otra cosa que esperar. Y la espera nos vuelve impacientes» (p. 299). D’altres ni se n’adonen que ells mateixos són la soledat (Fredik): «Pensé que mi vida, después de la gran catàstrofe, había transcurrido como si yo hubiese arrojado por la borda mi inconcluso diario de bitácora para después seguir navegando y arribando a distintos puertos sin dejar rastro» (p. 226). D’altre l’arraconen per tirar endavant (Agnès) o sucubeixen en l’intent.

Un llibre que et deixa un regust entre dolç i amarg al llavis. O als ulls.

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Mankell, Henning. Zapatos italianos. Ed. Anagrama; col. Andanzas, 643. Barcelona , 2007, 307 p.


Puntuació: 7,5/10

27 d’octubre de 2010

Un pel.lícula de por?

Era l'aniversari de la la RaTeta. Ens vam trobar 10 veïns per anar a celebrar-ho en la meva casa d'estiueig. I enmig de la festa, quan està en el punt àlgid, van i me la lien... Veieu-ne la pel·lícula...(CLIQUEU A LA IMATGE i escolliu l'idioma).


És que no es pot ser original...,en aquesta Vall Sinistra...

25 d’octubre de 2010

Segon volum de les Històries veïnals al sac!

Ja tenim el Segon volum al sac! Maquetat i llest per imprimir. I seguim per bingo! La resta, de volums, de mica en mica...

Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

Us el podeu baixar en PDF des d'aquí, o comprar-lo via interenet, per uns 10 € aquí

I recordeu que tenim també la Primera Tongada i la Setena Tongada, tant en PDF com comprant-la.


Recordeu: la 8 Tongada començarà el 2 novembre. Tornarem  a fer les Històries veïnals a quatre mans i seguirem amb els microrelats veïnals. He de veure com...

Fins el moment, aquests sou els inscrits (36):
  1. Albanta 
  2.  Anna (Sentiments) 
  3. Anna Tarambana
  4.  Arare 
  5. Carles Mulet (Nausica)
  6. Carme Fortià
  7. Carme Rosanas
  8. Clint
  9.   Duschgel
  10. El Paseante 
  11. El veí de dalt
  12. Eli
  13. Emily
  14. Gabriekl (Nàufragiobrer)
  15. Jesús M. Tibau
  16. Joana (Llum de dona)
  17. Jordi Casanovas
  18. Josep B. (Skorbuto)
  19. Khalina
  20. La meva perdició 
  21. La rateta Miquey
  22. La xica de Reykiavyk
  23. Laura T. Marcel (Mar i cel)
  24. L'Avi
  25. Metamorfosi
  26. Montse (Fons d'armari)
  27. Monyofiné (Fantasia i erotisme)
  28. Núria Aupí
  29. Òscar
  30. Palimp
  31. Patrinsky
  32. Puji
  33. Robertinhos
  34. Srta. Tiquismiquis
  35. The silver blue sea
  36. Violette Moulin
  37. Vull un festuc
I tu, què esperes a apuntar-te?



23 d’octubre de 2010

Memededicatòries blocaires (12): un músic polifacètic


Al replà hi ha veïns amb moltes virtuts. Alguns escriuen de faula. Altres cuinen de por. Alguns fan fotografies de nivell. O dibuixen pels descosits. O pinten. O cusen. O versegen. O canten. O... Vaja, que està ple d'artistes el barri. Fins i tot hi ha qui guanya premis blocaires. També hi ha alguna que donen la tabarra, és clar...

Però n'hi ha un que té una triple virtut: és jardiner, és músic i és sant. Collons! I a sobre, promou excursions didàctiques en grup. Això ja és per nota. Segur que deu ser per fer proselitisme i convertir a la fe alguna ovella descarrilada..., que alguna hi ha per l'escala.

L'altre dia va convidar als veïns a un concert de música clàssica que feia el seu grup. Es diuen, Orquestra Felip Pedrell  i van tocar a l'església de Sant Antoni de Pàdua, al barri de la Font d'en Fargues, en un concert per commemorar els 25 anys la Fundació Els Tres Turons, que treballa per la salut mental comunitària i com a empresa de serveis de reinserció social. Una iniciativa lloable, doncs.

Heus-lo ací. Ja us dic jo que, per molt frare que sigui, no és el  que estava a la creu amb els braços oberts...


Cal dir que per ser músics amateurs, em van semblar uns virtuosos. Sempre he envejat la gent que sap música. I d'aquests, el que toquen el saxo (que no el sexe, que ja sabeu que ha promès vots de castedat), encara més.

En fi, que va ser una acte entranyable, entre  amics i gent del barri. Amb algun toc a l'humor i algun espontani colat entre el públic.

Us deixo amb una de les peces que van tocar. Tanqueu els ulls, relaxeu-vos. Deixeu-vos anar. Que la música entri dins vostre i us transporti cap a altres paisatges somiats. Com ho va fer amb mi...


20 d’octubre de 2010

Som mediàtics!

Ostres! Això sí que va ser una agradable sorpresa...! Poc minuts abans d'emetre-ho, m'assabento que ahir, 19 d'octubre, a  BTV (Barcelona Televisió) parlen del nostre blog conjunt, les Històries veïnals! Al programa Connexió Barcelona  Ja és el tercer cop que els mitjans en parlen... I aquest cop gràcies a l'Albert Muñoz, un periodista entranyable. Merci, nano!

Aquí veureu tota l'emissió del programa. Aneu del minut 51:02 al 52:30. Un minut i mig de glòria!

I aquí, una ressenya al web de la BTV

I ja us avanço que la Vuitena tongada tindrà alguna nova proposta paral·lela als relats a quatre mans habituals. 

Ja som  31 inscrits per aquesta tongada!! Teniu fins el 29 d'octubre per inscriure-us els que no ho hagueu fet encara. Ja sabeu, amb un comentari al post o un email a veidedalt@gmail.com formareu part d'aquesta aventura literària 2.0

I seguim per bingo...

15 d’octubre de 2010

De cinema (disset): Bicicleta, cullera, poma...



Jo tenia un germà. Un germà que no ho era. Però com si ho fos. Ens dúiem dos mesos de diferència. Fa prop d’un any que ens va deixar. Havíem compartit habitació, parvulari, comunió, roba, jocs, vacances...; família. En els darrers mesos una malaltia cruel, implacable, el va tenallar. Primer de forma vague. Escadussera. Després, cavalcant sense estreps; arrapant-se al fons dels ulls i la ment. Als gestos. A les mirades. Als records. Una malaltia que ultrapassa els llençols, les parets, la cadira de rodes. Corseca el temps i les paraules. La ment. El cos.

Aquest pensament em vénen al cap veient l’excepcional documental «Bicicleta, cullera, poma» de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall i la malaltia de l’Alzehimer. Poques concessions al melodrama. Un documental valent com el mateix personatge. Dos anys i mig per preparar-lo que haurà deixat exhaust a més d’un. Un documental fet a cop d’entrevistes, imatges d’arxiu i vivències personals. Impecable i implacable. Aquest Bosch ja em va sorprendre amb Balseros. I també a Septiembres. Ara torna a fer-ho.

Fa tres anys aquest país va tenir un doble shock: Maragall, l’expresident de la Generalitat, declarava públicament en roda de premsa que tenia Alzehimer. I declarava que lluitaria fins al final contra la malaltia. Molta gent s’hi va sentir solidari en aquella notícia. I esperançada. Com nosaltres, a casa. La solució no arribarà en vida seva. Com en la de tanta altra gent que avui ja no hi és i tants d’altres que no hi seran. Ell ho sap. I això el deu neguitejar enormement. Tots ho entenem. Però només els que la viuen d’aprop ho poden aprehendre. El meu germà també s’adonà, a la seva manera. El meu germà era diferent. El meu germà era down. Us asseguro que no hi ha cors més noble al món que la gent com ell. Però això ara no ens ocupa. Algun dia en parlaré.

El documental no és tan sols recomanable pel tema que aborda i del personatge que el protagonitza, si no per com està tractat i com està realitzat. Amb una  sensibilitat i professionalitat exquisides. Sense concessions a la llagrimeta fàcil i amb molt sentit de l’humor. Hi ha moment antològics, com la fotografia que en Maragall es fa al matí, retratant-se ell mateix preguntant-se qui és “aquell altre home del mirall”. Jo reconec aquesta mirada perduda. Sense resposta. Perquè a vegades és tard per fer preguntes. O quan Maragall taral·lareja les “Variacions Goldberg” de Bach. O l’esclat d’alegria descontrol·lada que li agafa, a Nova York, quan s’assabenta de la victòria d’Obama a la presidència dels EUA en la festa del partit demòcrata. És un Maragall-nen desinhibit, desfermat, sense complexos. La malaltia ens fa tornar enrere; a la candidesa infantil, desimbolta. A voltes, injustament.  Ja no ets tu. Ets l’altre. “A vegades, el miro i ja no veig el meu pare. I em fa ràbia.”, diu en un moment donat una filla seva. I ha res de més dur? Sí. Però no vull ni pensar-ho.

Fa  respecte veure com els tres fills viuen la malaltia del pare, i com són tres actituds distintes però amb una convicció comuna:  les pors i la protecció d’en Guim; la serenor ferma de la Cristina; la ràbia continguda de l’Aidy. I en aquesta lluita, el compromís a ultrança de la dona, la Diana Garrigosa, que transmet perfectament el neguit de la principal persona que està al costat del malalt, veient com la distància entre ells es va fent més gran mica en mica, subtilment, de forma dolorosa (“Jo ja he viscut el moment en què la malaltia far dir coses que un no creu, ni sent). L’altre, altre cop.  La meva mare —qui més va viure aquest procés; ella sí era la seva germana de debò— va viure aquest moment força cops. És la lluita del dia a dia a dia. No hi ha més, ara per ara. El que cal és que l’administració pública d’aquest país sàpiga estar a l’alçada. I donar suport a un problema que quan més va, més gran serà. Diuen que avui a Espanya hi ha uns 650.000 afectats per la malaltia. I que d’aquí deu anys seran el triple. I que al món són uns vint-i-quatre milions. Una autèntica pandèmia. Potser he trobat a faltar això en el documental: una visió des de l’assistència social al problema que afecta tantes famílies.

El documental es basteix a força d’entrevistes, en Maragall i al seu entorn. Les entrevistes a la metgessa que el tracta (que té la immensa sort de tenir un malalt valent i compromès, i que amb la serva resolució ajudarà indirectament a molta gent); a altres doctors i experts de l’Índia i Estats Units (que donen la dimensió internacional de la malaltia), a Quico Novell (l’ater ego de Maragall a Polònia), als membres de l’Oficina de l’ex-president, al seu germà Ernest, als responsables de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzehimer...; són visions complementàries d’una malaltia que embolcalla a tot un entorn durant molt, massa temps, i que demana a crits, per contra, solucions ràpides i eficaces. Que no hi són i tardaran en venir.

El meu germà no les va veure. En Maragall, malauradament, crec, tampoc hi arribarà. Esperem que nosaltres sí ho veurem. Però ell té esperances i lluita.

Mentrestant, veieu el documental. No us pot deixar indiferents. 

Sé que no ho sou.

9 d’octubre de 2010

Històries veïnals editades i nova tongada. Us apunteu?

Bé. Algun dia ho havia de fer... 

Encara no he entès com que cap editor espavilat ha vist  el negoci del segle en això de les Històries veïnals.  Tampoc he fet gaires indagacions al respecte, però com que sé que a tots els veïns us agrada de tenir entre les mans algú cosa per masegar a gust, he pensat d'aplegar els diferents relats apareguts al blog i anar-les autoeditant de forma virtual. Així tindreu algun llibre que llegir i deixar l'Sport a banda. Ho he fet amb l'ajut d'una tal Lulu, una franceseta molt espavilada que he trobat per la xarxa. No, no és aquella de l'anunci del perfum "Lulu? C'est moi!" (que ja m'hagués agradat poder masegar-la), però es deixa fer...

Total, que perquè no digueu que començo la casa per la teulada he autoeditat el relats de la primera i de la darrera tongada de les Històries veïnals en aquesta web. I de mica en mica, aniré fent la resta. Vaja, si voleu...Evidentment, tots els volums us el podeu baixar en PDF o demanar a l'editor que us l'enviïn per correu postal.


És el que he fet jo. I ha funcionat! Mireu la foto, si no. A un preu mòdic (entre 10 i 11 euros el volum, despeses de transport incloses). Pels malpensats, ja us dic que no guanyo res en això. El preu que es paga és només el cost de la impressió i tramesa. 

A que us farà patxoca els set volums de les HV a la vostra biblioteca?

El primer volum, a sota. Ja ha plogut des d'aleshores..., eh?

Support independent publishing: Buy this book on Lulu.



I la setena (i darrera, per ara) tongada.Amb la col.laboració de la Carme Rosanas a la coberta.

Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

Els altres volums, ja aniran venint.... Paciència.


I posats a fer....Què tal convocar una nova edició de les Històries veïnals (amb un Microrelat veïnal inclòs? No teniu mono? Jo sí.

Vinga! Apunteu-vos als "Comentaris" o envieu-me un email a la bústia: elveidedalt@gmail.com. Pels que sigueu "novells" les bases de la participació les trobareu aquí
I que tremoli el Ken Follett!

7 d’octubre de 2010

Escalfor a la reraguarda...

Quedo citat amb la veïna del sisè. És nova al bloc i com a president de l'escala li he d''explicar les normes del replà. Fa dies que m'evita i finalment accedeix. Algú haurà fert córrer alguna falòrnia sobre les meves nobles intencions veïnals. Per això em fa quedar al carrer.  "En un lloc públic", em va dir.  "Dimecres, a dos quarts de set al banc de la Granvia, cantonada Via Laietana", afegeix. "Ni un cafè farem?"  "Millor que no". En fi, cap problema. Deu minuts abans ja hi sóc. Sóc puntual, jo. Mentre espero, un jove amb aire desvagat em demana foc. Jo no fumo, però sempre duc un encenedor per si les mosques. Li ofereixo. Deu venir de fer gimnàstica perquè encara du la barra de fer peses. al damunt. L'acompanya un amic que deu ser geòleg, a tenor de  les mostres de conglomerat que duu a la mà. Trec el llibre que estic llegint i em submergeixo en la lectura, abstret a tot. Al cap d'una estona sento una escalfor al clatell. Fa sol, cert..., però tant? Veig gent corrents per la Granvia. El que fa perdre un autobús! No sé on anirem a parar! Després tot aquest jovent acabarà amb estrès! Sento sirenes i veig un cotxe del mossos contra direcció. I aquests qui els multa, eh? Seran cafres! I l'Hereu parlant de la contaminació acústica. Ostres, l'escalfor és més intensa. I no sóc jo qui l'exhala. Observo que algú em senyala des de la vorera del davant. Sabia que tenia sex appeal, però no imaginava que tant. Em giro... I ara ho entenc tot. Algun turista ha confós Sant Joan amb les Falles. 


foto d'Helena Batlle, del blog +quemilpalabras; on trobareu aquí un ampli reportatge (seriós) 
del dia d'autos.


Veient que la veïna ja no vindrà, em decideixo fer un volt pels voltants. No sé que coi passa avui que sembla tothom decidit sortir a fer un volt a la mateixa hora que jo. Penso si avui jugava el Barça alguna final...No. No recordo. Potser el Papa ha avançat la visita? No, no crec. 

Com que duc la màquina, faig alguna foto. M'adono relament, que sempre hi ha gent més friki que un mateix a la ciutar. Això em fa sentir estranyament vulgar.

Aleshores, pre-jutjar una femella deu ser "tant li fa".

"Fàl·lic revolution?" Ara ja sé a qui votaré a les properes eleccions..

Osti, però si estava ell entre aquest barribarrullo! Segur que ha organitzat to això per fer-me boicot.

I al final trobo la veïna! M'hi apropo per saludar-la i se'm gira d'esquena..."Tancat per vaga general", llegeixo a la reraguarda. Collons! Ja em podia fer il·lusions. Més clar, l'aigua...

Mentre em quedo palplantat una corrua de gent m'empeny endavant, agafadets de la mà. "Camarada veí, circuli!", em diuen. Els miro i ho entenc tot! Són uns nostàlgics del Sopa de Cabra que li fan un homenatge al Quintana!

I és que no m'entero de res!

5 d’octubre de 2010

Sabates enlairades

Algú em pot dir què collons significa aquestes sabates que fa temps veig penjades a un carrer del barri?

1) Una vendedora de sabates que boicoteja la mestressa?
2) Un veïna que vol remodelar el seu sabater per la via directa?
3) Un trapezista que es va fotre de lloros dalt el cable i les va deixar oblidades?
4) Una nova campanya publicitària de la resistència dels cordons de les bambes?
5) Una marca territorial d'una nova tribu de nom BD (Barcelonins Descalços)?
6) Una escultura de l'Alexandre Calder que ha encarregat l'Hereu?


Marquin la correcta...