4 de setembre del 2011

Diada d'Estellés

 

Jo aleshores tenia 16 anyets. Ara, amb 16 anyets ja t’has fumat cartons de porros; has grapejat a mitja classe i tens els dits gastats de teclejar el mòbil, escriure al twitter i jugar amb el pírcing del melic de l’amigueta de torn. Quan jo tenia 16 anys també érem joves i enamoradissos. Però també innocents. No incauts, eh? Senzillament, en sabíem menys... O tot era una mica més lluny, no tan fàcil. I als 16 va ser quan vaig descobrir la poesia. Ja ho vaig dir fa un any, però com que sovint em repeteixo com l’allioli, hi torno. I va ser de la mà de l’Estellés. Segurament els joves d’ara no deuen saber qui és l’Estellés [O sí? Un moment que vaig i li ho pregunto a la meva filla: (V., cridant des de l’estudi) “J., saps qui era el Vicent Andrés Estellés?” (J., des d’un aplicatiu del mòbil) “Un ciclista?” (V., resignat) “Justa la fusta!”]. No ho sap. Però  ho sabrà. M’ha llegit Martí i Pol i una mica Joan Margarit. Ha de caure per força algun dia. Segur...

Jo als 16 anys era miop, enamoradís i somiatruites. Còctel perfecte per no fotre un clau. Aquell curs vaig tenir sort de tenir una profe de català (tots tenim a la vida un/a professor/a que ens obre els ulls a alguna matèria) que ens va obligar a llegir —i comentar— un parell de llibres de poesia. Els elegits van ser l’Estellés i el Martí i Pol. L’Hotel París i Vint-i-set poemes en tres temps. Ho recordaré sempre perquè van ser els dos primers llibres de poesia que vaig comprar. I els primers poemes que vaig llegir a banda dels que obligava el llibre de literatura.  Els he (re)llegit sovint, després, amb el temps. I des d’aleshores he seguit amb la dèria. Aquells poemes (ara parlo del poeta de Burjassot) eren clars, durs, directes, quotidians, musicals.  Sabies que mai podries escriure d’aquella manera però sabies que ho intentaries. Com t’hagués agradat ser en les situacions que descrivia el poeta, i sentir-te com ell, com transmetia els pensaments i les situacions en els versos. Poc després vaig començar a escriure poesia. A intentar-ho, vaja... I mira com són les coses que és gràcies als blogs i el facebook que ara, fa poc, m’assabento que aquell Hotel París, existia de debò, però no en una ciutat europea com jo sempre havia imaginat (la Françoise del llibre m’havia enganyat), si no a la nostra estimada Tarragona, ciutat immortal, on va passar la seva nit de noces!

Per això, quan he vist que des de la catosfera se li volia retre un nou recordatori (una iniciativa de l’incansable paremiòleg Víctor Pàmies), m’he dit a mi mateix (mandrós com sóc), que l’Estellés s’ho val.  Si des del replà vam recordar en Joan Brossa i en Màrius Torres, que no faria jo per l’Estellés! La seva poesia senzilla, clara, rude, d’una quotidianitat cívica, amb una musicalitat salvatge, erotòmana diria; em captiva. Aquells que l’heu llegit ja sabeu de que parlo. Els que no, agafeu algun dels seus llibres. Hamburg, Recomane tenebres, Llibre de meravelles, Coral romput,... És possible que no us agradi. Però és impossible que us deixi  indiferents.

Jo tenia 16 anys. Ara en tinc uns quants més. Segueixo volent escriureu poesia, a cops. Segueixo volent fer d’Estellés. Millor us deixo un poema seu i millor acabem el post. (J. des de la cuina: “Ei!, ara que hi caic, l’Estellés no era un pintor del gòtic, pare?” (veidedalt, agafant Hamburg de la lleixa) “Exactament, filla: pintor de passions. Té, llegeix”.

                                   IV

De les lentes persistències d’afers silenciosos
de les fruites que cauen dels carros i es podreixen;
com qui agafa amb les mans les cendres d’un cadàver
i desfent l’estatura del silenci i l’espera
fa un munt qualsevol, vagament adorable.
He fet mal, cau el vespre darrere els cristalls bruts;
tots han sortit i són ara a les seus cases.
Jo dec seguir, encara, escrivint lentament,
no sé quantes vegades, unes úniques coses.
La tebior d’una aigua, els gargalls de l’esperma.

a: L’Hotel París. Els llibres de l’Escorpí, col. Poesia, 14; Ed. 62. Barcelona,  1979

Aquí, l'enllaç a tots els altres blocaires que han participat en la iniciativa 

9 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Si et serveix de consol, els meus fills tampoc em van saber trobar 10 refranys per al Top ten de refranys. És allò que a cal sabater, sabates de paper!

Veí, són ja uns quants homenatges que fem plegats. T'agraeixo un cop més la participació.

Glo.Bos.blog ha dit...

Estellés s'ho val! Un bon homenatge és el que es mereix! Des de la modèstia del meu bloc m'agrada recordar-lo. Com bé dius agradi o no agradi mai deixa indiferent i a mi m'agrada. Molt

Quadern de mots ha dit...

M'ha agradat molt això de pintor de passions. Bon homenatge veí.

Elfreelang ha dit...

Si, Estellés s'ho val ....el teu post també...bon homenatge al poeta d'un altre poeta

cantireta ha dit...

Quin post més maco, elegant en el record, sensat en el present i la vista miop de que els dies passen i potser, només potser, ens marquen el futur.
Jo el vaig descobrir mentre era a l'escola, donant classes. Els clàssics saben que val més tard que mai.
Una abraçada.

Clidice ha dit...

Una bona història per homenatjar un gran poeta. Salut :)

Guspira ha dit...

M'agrada aquesta entrada. M'agrada l'homenatge i m'agrada Estellés!

fanal blau ha dit...

Veí...m'has captivat tant con l'Estellés!

El veí de dalt ha dit...

Vpamies,
Senyor: a servir!

Globos,
ja som dos.

Quadern,
la pintura i la literatura tapoc estan tan distants!

Elfree,
les ganes..

Cantireta,
benvinguda al replà!

Clídice,
Salut poètica!

Guspira,
a tu t'agrada tot! ;-)

Fanal,
no serà tant!