28 de gener de 2011

Nou volum d'Històries veïnals a la rebotiga!

Anem fent... Mentre espero que s'acabin els dos relats pendents de la Vuitena tongada  de les Històries veïnals (ejem, ejem,... què passa carinyets?), ja tenim aquí el 4t volum de les HV, maquetadet i pulidet per si algú el vol adquirir (o baixar-se'l en PDF per la patilla) al web de  lulu.com. Preu: 4 euros, una ganga, tu!


Si no recordeu de què anava i voleu veure un abstract, aquí

I on tot això? Doncs, aquí.

Tenim editats l'1, el 2, el 3, el i el 7. Ja  només falten en 5è i el 6è. Seguim per bingo...

I a la primavera, una nova tongada. Si voleu, esclar...

Per cert, deixo encara obert per aquells que no heu participat els Hipertexts veïnals fins al 10 de febrer. Vinga, va!, animeu-vos i remateu les històries obertes iniciades a partir d'una mateixa frase...No hi ha límit de participació.

25 de gener de 2011

De lectura (94): No i jo, de Delphine de Vigan



“Potser a al vida nomes tenim una oportunitat,
i pitjor si no la sabem aprofitar, perquè ja no la tornarem a tenir. (p. 66)

“Així, doncs, les coses poden ser d’una altra manera, així doncs,
l’infinitament petit pot esdevenir gran”.  (p. 94)


Acolliríeu a un rodamón a casa vostra?

D’això va la novel·la. És el que fa la Lou Bertignac, una noia de tretze anys i un QI de 160. Superdotada i filla única. Va dos anys avançada al seu curs i a l’escola la coneixen com “el cervell”. Té una capsa on guarda records d’infantesa que no ha tornat a obrir des que es va fer gran, ens diu: el dia que va morir el seu germà petit, un nadó de mesos; ara en fa cinc. Des d’aleshores la mare està reclosa en una profunda depressió de la qual sembla no poder-ne sortir (“L’Anouk està lluny de nosaltres, que ni tan sols podem parlar, l’Anouk a penses ens reconeix), mentre, el pare, home de negocis, malda per tirar endavant la casa. Viu doncs, en un silenci volgut amb els mínims ponts oberts a la relació social i familiar. “Des de sempre m’he sentit al marge, allà on em trobi, fora de la imatge, de la conversa, desplaçada, com si fos l’única que sentís sorolls o paraules que els altres no perceben…” (p. 16). Com qualsevol adolescent, desitja enamorar-se i somia com deu ser fer un petó als llavis. Mentrestant, col·lecciona paraules que retalla de revistes. Sap de memòria les enciclopèdies a força de mirar-les. Li agraden les estacions de tren perquè veu passar gent i imagina les seves vides: “Sé reconèixer entre altres coses el so de la veu quan la mentida és interior” (p. 35). És tímida i a l’escola té pànic de parlar en públic. Sense ni saber com, escull fer un treball de recerca sobre els sense sostre. I a l’estació d’Austerlitz, on va sovint a veure la gent passar, coneix la Nolwenn, la No. Una jove independent i rebel, malcarada; bruta i d’expressió cansada, forjada a cops de tant lluitar contra el món. Ella accepta ser “el seu conillet d’índies” a canvi d’algun guany en espècies.

Per a la Lou i la No, començarà un nou estadi en les seves vides.

No té 18 anys acabats de fer. Ha viscut al carrer i en albergs des de fa anys. Producte d’una violació, la seva mare sempre la va rebutjar. La No explica a la Lou les tècniques de supervivència, de vèncer la fam, la son, la malaltia, la soledat. A la No no li agraden es adults, beu cervesa, arrossega una maleta farcida de records, fuma, i dorm ací i allà; el SAMU li busca llocs d’acollida temporals; s’ha de barallar sovint amb policies i clochards que volen abusar d’ella. “Al carrer, només és una presa” (p. 54). Vagareja per un món paral·lel al de milers de ciutadans que la ignoren; com la ciutat ignora milers de rodamóns. Ella és al marge i en ell s’hi acomoda. No i Lou construeixen una amistat feta a partir de trobades efímeres i converses breus que agafaran cos fins que un i altra es necessitaran mútuament. La seva amistat serà un rara avis que posarà en entredit els convencionalismes socials i la hipocresia burgesa. Lou creu que no és massa tard per ella i decideix ajudar-la. I posarà a prova als seus pares demanant -los que acullin la No a casa seva.

Sembla que en el canvi, tots hi acaben guanyant. La No es “socialitza”. La mare, es va despertant del seu malson. La Lou té algú a qui cuidar. El pare, ho viu tot expectant. Sembla que la No fos la baula necessària per unir la Lou amb els pares i el món. I la relació amb la No la farà madurar depressa. Potser amb ella entendrà el significat de la violència social. Però també gràcies a ella sabrà trencar la seva bombolla i créixer. “Avancem amb el vent en contra, podríem fer quilòmetres totes dues juntes, podríem continuar així, recte endavant a una altra banda per veure si l’herba és més verda, si la vida és més dolça, més fàcil” (p. 121). Se sent com una Pigmalió: “Potser és això el que compta, potser cal trobar algú i domesticar-lo” Com el Petit Príncep feia amb la guineu, recordeu?

I en aquest esforç titànic trobarà el suport de Lucas. Un company de classe, desarrelat, fatxenda i pretensiós que tampoc ha sabut trobar el seu lloc en el món. Un noi culte però desvalgut, que té en una actitud contestatària cap el món i els professors el seu mètode d’expressió.

És la Lou que ve a rescatar la No, és cert. Però ella ho vol realment? Sembla ser que sí. I ho aconseguirà? Ho haureu de llegir el llibre per saber-ho. Però ja us podeu imaginar que no serà fàcil. Potser ella no acabarà sent de cap món. Ni el de la Lou, ni el del carrer. “És just al mig, allà on no hi ha res” (p. 176). En essència, són elles mateixes qui es redimeixen l’una a l’altra, sense ni adonar-se’n.

I ara us repeteixo: acolliríeu a un rodamón a casa?


Vigan, Delphine de.  No i jo. Ed. 62, col. Labutxaca. Barcelona, 2009; 222 p.
Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

21 de gener de 2011

De veïns d'escala (19): Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit patri



Me’l trobo a l’ascensor. Sempre m’ha semblat un paio estirat, amb una veu ronca de bevedor. Sempre va impol·lutament vestit. Sé que té un negoci d’embotits a Osona i li conec un deix d’autosatisfacció en els gestos. Mentre l’esperem que arribi, li demano pel seu estrany cognom. M’explica que quan era un nadó, la seva mare, la senyora Creutzfeld-Jacob, filla d’una família ramadera d’origen anglès, no tenia les condicions necessàries per alletar-lo. Va ser aleshores quan l’avi, el senyor Segimon Castell de Matamoros, excoronel a la guerra del Marroc i representant de la setena generació d’una nissaga de tradició ancestral en l’elaboració de la molt nostrada llonganissa de Vic, veient que el nen no es desenvolupava adientment, li va entaforar una llonganissa fins la gola com si d’un sabre de general es tractés. Aquell acte iniciàtic origen d’una parla gutural, va esdevenir l’eix de la seva ocupació futura: fer entrar la llonganissa a tot déu, fins i tot allà on no la demanessin.

Mentre baixem, em diu que gràcies a les coneixences juvenils que va fer  a la Colla Sardanista «Pàtria, Llargs i Curts» guardava bones amistats que, ben situades en l’entorn del tripartit, el van introduir en la vida pública tot col·laborant en una Pla Interdepertamental per al Desenvolupament Sostenible al Magrib, convenis i subvencions incloses. Perspicaç i agraït de mena, va idear la seva personal contribució: difondre en terra àrab l’excels embotit fou la solució. L’home, però, no recordava un petit detall: als amics del sud del Mediterrani no els agradava la carn de porc. «M’era ben bé igual», em diu somrient mentre m’obre la porta.

Es veu que l’home no es va encongir. Ell pensava que la Marcha verde era com la Ruta del Bacalao, però per a grups ecologistes; que el Ramadán era una cançó de Rocky Sharpe and the Replays, i que les pasteres devien ser unes capsetes per guardar la pasta fullada. Per això no va dubtar en crear l’Institut per la Defensa de la Butifarra Culana Osonenca de la del qual és president, amb el benentès que si de la llonganissa havia viscut sempre a Masies de Voltregà sense passar mai gana, no seria menys en terra heretge. «Que no mengen porc? Doncs a entaforar-los llangonisses!», i mentre ho diu, m’ensenya la fotografia on practica la nova manera de donar l’esmorzar als seus treballadors de la fàbrica que té a Vic.


Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer

18 de gener de 2011

De lectura (93): Los Baldrich, de Use Lahoz



 “El lugar de cada uno no existe, el lugar  de cada uno
es  más  un sentimiento, es algo más parecido
 a un estado de ánimo” (p. 306)

Ambiciosament cosmopolita.

Des de molt jove, Jenaro Baldrich té molt clars els seus objectius: formar una família, fundar un negoci en la malgirbada Barcelona de postguerra, guanyar diners i arribar al punt més alt dels escalafons socials. Res impedirà que es dediqui a la conquesta dels seus ideals, malgrat que en el camí oblidi els seus sentiments i tenir una família unida i que s’estimi. El pare de Jenaro era industrial. El germà gran, per les seqüel·les de la guerra va acabar esquizofrènic i es va suïcidar. Ell hereta el negoci tèxtil familiar i el farà créixer sota un nom italià (Sandro Carelli) i una estratègia comercial agressiva. “Jenaro Baldrich creía en las masas y en la exigencia que éstas conocieran las cosas buenas y las encontraran a su alcanze “(p. 162) Tocarà el cel però també baixarà als inferns. Barcelona és una ciutat derrotada. Tothom té un preu i la fam estreny. Jenaro es casa sense cap passió amb Sagrario, una noia tímida i humil, perquè és un tràmit que ha de complir.

El llibre és la crònica d’una ambició personal, la història d’un home capaç de tot menys de trair-se a si mateix i alhora, una crònica històrica dels darrers cinquanta anys a Barcelona i Madrid. Capaç d’engendrar un fill en el cos d’una altra dona creient que ell no pot tenir-ne, de mentir compulsivament al seu millor soci per després enganyar-lo, de foragitar de casa la filla per esquerranosa, o posar la mà damunt la seva dona per deixar clar qui duu els pantalons. Entremig, les històries personals dels altres membres de la família: els dos germans  (en Jaime i Rodrigo), totalment antagònics; la filla, la minyona i la muller.

Hi ha una història familiar i una història d’Espanya en paral.lel. La narració evoluciona a episodis esparsos, des del final de la guerra a finals del segle XX. Enmig, una dura postguerra, de l’estraperlo, de les restriccions,  un repressió, del Congrés Eucarístic, de la SEAT, la Pegaso o la Montesa, dels Festivals d’Eurovisió, el xocolata de la Pallaresa, de la cançó francesa, Elena Francis, de les revoltes estudiantils, un cert oberturisme, de Bocaccio, Los Sírex, de l’estiueig, de les festes majors, de la fi del franquisme, dels triomfs del Barça,  la Nova Cançó, la democràcia, el teatre Lliure, el Grec, el triomf socialista, els Jocs Olímpics, la cultura del pelotazo, la movida madrilenya,... El narrador extern explica els fets sense prendre partit. Després sabrem que és un amic de la filla de Jenaro que descriu els personatges i els fets.

La novel·la es mou entre el documental històric i les tensions entre els personatges.  Tot té un aire entre anecdòtic i compulsiu:“Nos inventamos la nostalgia, esa cosa absurda para hacernos creer que fuimos felices. Se hace por obligación,  para no morirnos...” (p. 307).

Un llibre, però, fet a rampells.


Use Lahoz. Los Baldrich. Ed. Alfaguara. Madrid, 2009. 387 p.
Puntuació: 6,5/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

14 de gener de 2011

On és la placeta?

Avui vaig a emular un blocaire viatge a qui segueixo de fa temps i amb qui sempre és un repte endevinar d'on son les imatges que posa. Sempre de Barcelona ciutat,  per cert, com aquesta. La imatge, que m'ha suggerit un post que algun dia penjaré, és facileta de trobar. I així us deixo feina pel cap de setmana, que veig que els veïns esteu mandrosos darrerament... Per cert, en breu penjo els relats maquetats de la quarta tongada de les HV. I ja només falten dos relats per acabar la Vuitena tongada. No miro ningú...,però: Zel i Silver, m'esteu fent boicot? I jo que que creia que m'estimàveu una miqueta...

En fi, us recordo a tots/es que podeu seguir escrivint als Hipertexts veïnals que tancaré aviat. O sigui que si voleu rematar algun microconte, ja sabeu... Si no, ho hauré de fer jo i ja sabeu que no acabarà bé la cosa...

I mentrestant em dieu: on és -i com es diu- aquesta placeta?

(Anul.lo la visió dels comentaris, que si no us ho copiareu del predecessor, que us conec).

11 de gener de 2011

De lectura (92): Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer


“Dit d’una altra manera: busques alguna cosa,
diguem-ne aventura. I quan algú busca aventura
és perquè no n’està experimentant cap. O no?” (p. 72)


Coitus interruptus.

Leo Like rep un bon dia un email d’Emma Rothner per error. Educat, l’hi respon. L’error es repeteix dos cops més i, amb un incisiu sentit de l’humor a dues bandes, un i altre se senten atrets pel desconegut que hi ha a l’altra banda de la pantalla. S’escriuen diàriament. I així, a poc a poc, es va teixint entre ells una teranyina de sentiments, confessions i voluptuositats que cap dels dos sembla que no poder –ni voler– trencar. Us sona la història? Es dóna cada dia centenars de cops a centenars de llocs. El mèrit de l’autor és mantenir la tensió escènica en una relació forjada a força d’emails. Certament ho aconsegueix. A força, però, de neguitejar al lector.

Ell, Leo, és assessor en comunicació i assistent universitari en psicologia del llenguatge. Té un sentit de l’humor molt personal i escriu correus intensos. Acaba de sortir d’una relació llarga amb una dona amb qui torna i retorna a recaure (la Marlene), sabent que no té solució de continuïtat. Necessita desfogar-se en algú, i l’Emma (la seva Emmi) acaba per ser la veu de la consciència. “…: ho vols saber tot de mi i, al mateix temps, no en vols saber res” (p. 35). Acabarà perdudament enamorat d’ella. Però hi ha un petit problema: ella està casada. Per ell, “ella” és la seva segona veu. Li acabarà demanant sexe sense dir-li-ho explícitament. És un home. I ja sabeu com som els homes, oi?. “M’he enamorat de les teves paraules. Escriu-me el que vulguis” (p. 95).

Ella, doncs, està “feliçment casada”, amb dos fills adolescents, d’un matrimoni anterior del marit.  Mai diu la seva edat. “Ell [en Bernhard] em venera i jo el respecto i el valoro, ens tractem amb molta consideració” ( p. 114). Però la  rutina del matrimoni la deu empènyer a obrir-se al món a través de la pantalla de l’ordinador. I allí es troba amb Leo.  Tots dos estableixen al llarg de més d’un any una altra rutina amb data de caducitat. Mai queden directament. Mai s’envien una foto.  Mai es troben físicament. Ella l’assessora en les seves relacions, com un alcavota. S’enamora del seu to literari. De la seva sensibilitat. El necessita cada dia més. Està corpresa. S’hi sent lligada. Drogada. Se’n fa un “home ideal”. Ella és coqueta, gelosa, possessiva. Mai està satisfeta del que té o desitja. Vol i dol, en el fons. Per ella, ell és la “veu de la seva consciència”. “Jo sóc la primeria d’estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d’aquesta manera [...] Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t’has tornat tan imprescindible: m’acceptes tal com sóc” (p. 105). Però acaba per ser cínica i malèvola quan les coses no surten com ella vol. Més ben dit, quan ell no respon com ella vol sentir –o llegir– ho. Ella ha construït la teranyina i sembla que no sàpiga —ni vulgui— sortir-se’n. Ni deixar sortir en Leo. Ja un cert masoquisme en tot plegat... Molt femení, per cert...

No parlen mai de la família (al final, però, ho hauran de fer; i la seva realitat “familiar” tindrà un pes important en el desenllaç), ni de política, ni de costums o aficions, ni de la feina... Són com una illa un per l’altre, on abocar desigs i pensaments. “Una resposta evasiva també val com a resposta” (p. 73). Sentiments en estat pur. Beuen plegats copes de vi a distància. Sempre estan en un tira-i-afluixa: et vull conèixer, no et vull veure, et vull tocar, no vull que em vegis,...que acaba per posar dels nervis al lector: un coitus interruptus que mai acaba per iniciar-se. Acaben per  ser un Romeo i Julieta, millor, un Tristany i Isolda, virtuals. Però no hi ha morts que plànyer, tranquils.

En la pantalla, només són ells dos. I tenen paraules veladament eròtiques. (“Que dorms nua, tu”?) (p. 42)  (“Per a tu sóc com el sexe per telèfon, però sense sexe ni telèfon. O sigui sexe per ordinador però sense sexe...” (p. 46). Ell acaba per conèixer una amiga de l’Emmi, la Mari, empesa per ella mateixa que es trobin; com a regal d’amistat. És una instrumentalització burda del desig no acomplert. Un triangle que no té sentit. I precisament si l’amiga és íntima i ho sap tot de l’altra, encara prendrà mal algú. Ficar amics en relacions virtuals deu ser el més desaconsellable que es pugui fer. No ho feu, doncs.  “Vam muntar el nostre propi joc dins el joc. Va funcionar una nit...” (p.154)

El vent del nord apareix cap el final. És el vent que entra en l’habitació d’ella quan té la finestra oberta. El símil entre la necessitat del company virtual i el vent és ineludible.

No us dic com acaba, és clar. No es tracta d’aixafar-vos un final que tampoc l’és; perquè hi ha una continuació a la novel·la, una segona part que s’anuncia: Cada set onades. Penso que no li cal una continuació. I  no crec que la llegeixi. Serà més del mateix. Però ja sabem que els editors i els escriptors han de viure del paper. El que m’emprenya és no haver-la escrit jo aquesta història... Em sobra la divisió en capítols i proposaria a l’autor de posar les hores precises en què s’envien els emails.

I és que la  novel·la dona peu a la reflexió. Especialment per aquells/es que, com vosaltres (n’estic segur!) heu participat en xats,  messengers, webcams, blogs i altres galindaines de forma anònima i amb un esperit, senzillament, de contactar amb el món que hi ha a l’altra banda del mirall. És una novel·la feta ex professo per gent de mal viure com nosaltres; malalts de ciberespai. No puc negar que en certs moments m’hi he vist reflectit i algunes situacions m’han estat ocasionalment, familiars. M’han tret un somriure còmplice. Però la vida real és una, i la virtual –que també és vida, neurastènica a voltes— una altra. No ens confonguem. Però ja m’agradaria que algú –a qui no conegués— em digués algun dia per email: “No sé si ets com el que escrius, però ni que ho fossis només una mica, series molt especial” (p. 106). Ja us aviso que jo sóc molt pitjor!

Llegiu-lo i opineu.


Glattauer, Daniel. Contra el vent del nord. La Campana, col. Tocs, 75. Barcelona, 2010
Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

9 de gener de 2011

De cinema (divuit): Biutiful

Poques pel·lícules m’han deixat una sensació de tal desassossec com aquesta. Biutiful és tot menys “bonica”. A cops el destí és com una tempesta de sorra, ens diuen. I la tempesta som un mateix. Dins l’ull de l’huracà.

Barcelona avui dia ja és una tempesta permanent. Polifacètica i calidoscòpica. Inabastable. Hi ha una Barcelona (i una Badalona, i una Santa Coloma i un Sant Adrià del Besòs) que mostren una cara ben diferent a la que Vicky,Cristina;Barcelona de Woody Allen ens va ensenyar i en la qual hi participava també Bardem. Aquí Bardem està esplèndid, gloriós diria, com quasi sempre. Segur que la pel·lícula no hauria estat la mateixa sense ell.

Ja sabem que no existeix un sola Barcelona (no cal que ens ho expliqui ningú això: sortim al carrer i ho veiem cada dia; ja no ens ho va deixar escrit Vázquez Montalbán en el seu llibre Barcelones); però poques pel·lícules gosen mostrar la cara no amable de la ciutat. Com poc llibres ens la relaten. És la nostra ciutat –i els seu extraradi— el que embolcalla la pel·lícula, però també és cert que podria ser qualsevol altre context urbà que sustentés la trama. Qualsevol ciutat colpejada per la immigració —clandestina o no— on tothom ha deixat enrere un passat advers i lluita cada dia per sobreviure l’endemà. Només l’endemà. Alguns, molts, no ho aconseguiran. I sempre en vindran de nous a intentar-ho. És el pa de cada dia. És la tempesta de cada dia.

I enmig aquest marasme, es passeja un àngel sense ales, de nom asteca: Uxbal (Javier Bardem), un xarnego que ha crescut entre els tripijocs de l’economia submergida  i els negocis il·legals. Uxbal, que mai va conèixer el seu pare, fugit a Mèxic per raons polítiques, lluita per tirar endavant una família trencada. La seva dona, Marambra (l’argentina Maricel Álvarez), és una ex alcohòlica i ha perdut la custodia dels fills. Ell es mou entre negocis bruts per pura necessitat. És el pa de cada dia de milers d’immigrants que aterren en tallers clandestins en horaris i condicions literalment infernals (els xinesos de Sant Adrià), o malviuen en pisos pasteres venent baratijas i cocaïna als carrers d’una Barcelona de façanes de luxe, invisibles als turistes (els senegalesos). Surten aquestes dues comunitats com podrien sortir-ne d’altres de les moltes que la ciutat aplega. No som encara el melting point com Londres i París, i mai ho serem —perquè mai vam tenir un imperi colonial—, però ens hi apropem cada cop més.

Uxbal es passeja en el límit del món dels vius i dels morts (té el do de parlar amb ells) i ell mateix té data de caducitat. Així comença la pel·lícula. I ho assumeix — a contracor, és clar—,  amb una dignitat que només els que no tenen res a guanyar ostenten. Uxbal és un supervivent enmig un naufragi permanent. Potser els seus dos fills, la gran, Ana, de dotze anys (quins ulls la noia!, fixada pel director de casualitat en la mateixa escola on es roda algunes escenes exteriors –el Collaso i Gil del Raval, per cert) i en Mateo, de vuit, que es pixa al llit de pura desorientació vital, sabran trobar el seu lloc en un ambient que no els és gens propici. No tots els pobres han d’acabar robant, oi? La mateixa decisió final d’Igé una senegalesa que Uxbal acull a casa seva (captada per la pel·lícula entre milers de cares anònimes) dóna peu a l’esperança i al futur. Alguns ja el tenim solucionat, és cert. Potser hem d’entendre –tot i que ja ho sabíem— que al nostre entorn hi ha un pretèrit indefinit permanent. I amb tot, la gent com Uxbal lluita per tirar els seus fills endavant. Encara que no sàpiga com s’escriu “bonic” en anglès. Un adjectiu que mai m’ha agradat per definir la meva ciutat. Perquè ho és tot menys “bonica”.

I ja no és tan sols la història que Alejandro González Iñarritu (Amores perros, 21 gramos y Babel), el seu director, ens explica. És “com” ens ho explica. Primers plànols, crus, directes, que van a la pell i a la nou del coll, a voltes volgudament esborronats, difosos, molestos; que no et deixen respirar, amb una metròpoli anònima i angoixant de rerefons i una música minimalista neguitejant (de Gustavo Santaolalla), ensordida pel brogit urbà. La vida a mans trenades, la supervivència al carrer i a intramurs. Detectareu carrers coneguts de la Barceloneta, del Raval, de Santa Coloma, de la zona industrial de Sant Adrià, i com no, les Rambles i el seu entorn (l’escena de la persecució policial no té desperdici).

La pel·lícula és la història d’Uxbal i el seu destí; en caiguda lliure, una història tendre amb destí tràgic, si em permeteu l’expressió; però és en el seu context on té sentit el personatge: policies corruptes, pitonises desenganyades, ex-drogoaddictes conversos, empresaris explotadors, homosexuals encoberts, nens no escolaritzats, borratxos desvalguts, treballadors il·legals, putes de discoteca,... i enmig de tot, un home que lluita per tirar endavant els seus i tots aquells que, poc o molt, en depenen. Biutiful és la història d’un lluitador. Ras i curt. La pel·lícula comença i acaba amb un somni. Un viatge al més enllà que no redimeix, però que ens vigila i ens allibera. Al cor de l’estómac.

Una gran pel·lícula, de debò. Això sí: no hi aneu si esteu en hores baixes.

4 de gener de 2011

De lectura (91): Les bruixes d’Arnes de David Martí

“La venjança és un plat que es serveix ben fred” (p. 37)
“Si mai perdo l’esperança, em perdré a mi mateixa” (p. 229)

Fallit.

El 1553, Maria, vilatana d’Arnes, està embarassada del seu primer fill. En somnis, algú li diu que  morirà a la foguera. La seva mare Magdalena li fa veure  que té visions com totes les dones de la família. És el que marca La Tradició. Maria pareix una nena, la Lluna, que serà l’hereva de totes les ensenyances i poders d’un saber mil·lenari que conté el Llibre de les Essències. El mossèn del poble sent un conjur en ser batejada la Lluna i titlla la família de bruixes. Comença una persecució que seguiran altres devots de Crist. Però aquell mateix dia, el mossèn, un soldat i el seu pare, en Martí (descendent d’una nissaga de cavallers templers), el ferrer del poble; moren en estanyes circumstàncies. Un amic del mossèn, el vicari Carbó, les acusa de bruixes i jura venjança. La Lluna creixerà entre els coneixements de les forces de la natura i les fórmules i receptes que li explica la mare, fins que rep als catorze anys, coneix el seu destí real. I en aquesta lluita entre el Bé i el Mal, tindrà el suport d’en Salvador, un monjo franciscà que també té poders de parlar amb la natura i dots curatives. El mal sotja: el vicari Carbó, el seu amic l’inquisidor Diego de Mendoza, el seu esbirro Joan Malet,... sembraran el mal per una obsessió malaltissa; l’església té poders però també sap fer mal. I mare i filla hi hauran d’enfrontar-se amb totes les seves forces. La saviesa ascentral corre el perill contra el fanatisme i la incomprensió.

Però tot això, que podria donar peu a una novel·la rodona sembla fet a pedaços inconnexos. Els fets es van succeint a cops;  explicats d’una manera maniquea, un pèl mel·líflua, sense força. A vegades diria que infantil i planera. Per no parlar d’algunes incoherències que m’ha semblat trobar en la trama (¿com pot la Lluna llegir el Llibres de les Essències si està escrit en una llengua... anterior als romans!?; ¿el Tribunal de la Inquisició havia fet tortures -no execucions- en places públiques?; ¿la Porta de Mar de Barcelona era d’estil renaixentista abans el mateix Renaixement?, crec que el tros d’aqüeducte romà de Barcelona, a què fa referència, no existia en aquella època, perquè és una reconstrucció posterior,...,...; per no parlar de quan mengen pa amb tomàquet...al segle XVI (quan el tomàquet va arribar més tard a Catalunya!)

El llibre ha decebut davant les expectatives creades. És cert que és llegeix fàcilment, que tens ganes de saber com acaba el tarannà de la Lluna , que té referències històriques que donen versemblança al text i que els paisatges d’Arnes, Horta de San Joan i els Ports estan ben descrits; fins i tot bé podria ser el guió d’una minisèrie televisiva; però té més aire de novel·leta juvenil d’encàrrec que no una altra cosa. En la seva entrevista, ja s'intueix. 

És que ja vaig dir  que l’estil Martí Gironell ha fet molt de mal a la literatura en català...


Martí, David. Les bruixes d’Arnes. Ed. 62. Barcelona, 2010
Puntuació: 4,5/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

1 de gener de 2011

2011: Alegria, caram, que estrenem any!

Tot i la meva proclivitat a un lirisme nostàlgic,  una certa  mala-baba tronada, un pragmatisme dissolut, un  erotisme barroer i una acidesa eixorca en el gest i la paraula, sóc de naturalesa optimista i positiu de mena. (O m'ho penso...). O sigui, que una mica d'ALEGRIA pel replà és el que espero trobar aquest 2011 en tots/totes vosaltres i arreu on vagi. I si no,...via fora, collons!

BON ANY PER A TOTS I TOTES 
QUE EL 2011 ENS DUGUI ALTES DOSIS DE TREMPERA VEÏNAL!